Va ser gairebé imperceptible la presència institucional de la Generalitat al funeral de l’arquebisbe emèrit de la Seu i ex-cap de Govern d’Andorra, Joan Martí Alanis. Només hi havia l’exalcalde de la Seu i ara conseller, Jordi Ausàs. Eren uns funerals d’Estat per acomiadar un home que, entre altres coses, va convertir Andorra en una democràcia després d’aconseguir –no sense pressions de totes bandes– aprovar en referèndum la constitució de l’any 1993.
Martí Alanis ha estat una peça clau en la història recent d’Andorra però, en certa manera, també en la de Catalunya. Com a arquebisbe de la Seu va defensar amb intel•ligència la consolidació dels dictats del concili Vaticà II. Però tan important com la seva contribució pastoral, va ser l’esforç constant que va fer en defensa dels interessos de Catalunya. Sense anar més lluny, el Govern de Martí Alanis va consoliar el català com a la llengua oficial d’Andorra i va treballar incansablement en la consecució dels reconeixements internacionals propis de qualsevol idioma normal.
A Martí Alanis li devem molts agraïments. Molts més que a tants d’altres a qui s’ha retut honors d’heroi per no se sap ben bé què.
Dimecres al matí, a la catedral de la Seu d’Urgell es van fer constar les excuses que havia fet arribar per carta Nicolas Sarkozy per no haver pogut assistir al funeral. De Montilla ni una mostra de condol. De Carod –responsable últim tant d’afers religiosos com de la representació exterior de país–, tampoc. Problemes d’agenda, argumentaven alguns.
El Govern català s’ha equivocat fent veure que la que la mort de Martí Alanis no era mereixedora d’especial atenció. Entre tanta mitra, la fotografia dels progressistes devia ser incòmoda, no ho dubtin. Però la incomoditat no justifica el menyspreu mostrat davant la mort d’un personatge que durant trenta anys va treballar amb discreció i perseverança en la recomposició nacional de Catalunya.
