Aquesta setmana hem vist com el tribunal dels somnis de Podemos ha resolt que el somni de la independència de Catalunya és “irrealitzable”. Motiu? “cinc segles de vida en comú”. Són paraules de l’ideòleg de la formació, Juan Carlos Monedero, en una entrevista a TV3. Més enllà de la imprecisió històrica, sobta la profunda incoherència d’una formació que es presenta com a assolidora d’utopies i que decideix quins somnis es poden aconseguir i quins no. “Tomar el cielo por asalto”, com va dir Pablo Iglesias, sí. La independència de Catalunya, no.
El segon motiu d’incoherència és el temporal. No hi pot haver independència, diu Podemos, perquè “Cinc segles en comú” fa irrealitzable qualsevol somni. Suposo, doncs, que per la mateixa regla de tres, quaranta anys de transició encara no deu ser prou temps com per trencar el bipartidisme PP-PSOE, un dels somnis humits sí realitzables que té Podemos. O un altre exemple: amb el gust que té Podemos per Veneçuela potser podria anar a explicar-hi que, després de tres segles de vida en comú (1502-1823) no s’entén com el país va decidir independitzar-se d’Espanya.
De tot plegat, el que més carrega a molta gent a Catalunya és una doble sensació íntimament lligada: la superioritat moral des de les que es fan segons quines afirmacions i el neo-paternalisme espanyol de dir a “las provincias” com han de fer les coses. Perquè s’entengui: la majoria de ciutadans a Catalunya és molt més respectuosa cap a la defensa de la unitat d’Espanya de Podemos que no pas a la inversa. És a dir, potser és una obvietat dir-ho, però el problema no és que Podemos sigui una formació no-independentista, només faltaria. El problema és que Podemos, que psicològicament ha irromput a l’electorat com la formació capaç de transformar la desesperança en un futur millor, dicta polze amunt o polze avall, qui té dret a realitzar el seu somni i qui no.
Una cosa és dir “a nosaltres no ens agrada una Catalunya separada d’Espanya” i una altra molt diferent que això és “un somni no realitzable”. Perquè el matís deixa anar allò que deiem, un paternalisme ideològic però també territorial. És aquesta idea de que a Catalunya no sabem fer net amb la corrupció i han de venir de la Complutense de Madrid a explicar-nos com ho hem de fer. És el mateix motor intel·lectual que va portar Pablo Iglesias a criticar l’abraçada entre David Fernández i Artur Mas. Abraçar-se amb un president electe, malament, demanar audiència amb el Rei, bé. I aquí sí que no hi ha dretes o esquerres: Aquest paternalisme emocional que concep Catalunya com una propietat no té ideologies. Uns et diuen com has de rebentar el sistema, uns altres et diuen com ha de ser el mapa del temps de TV3 i uns altres et diuen si el teu aeroport pot tenir o no pot tenir vols transoceànics.
Per cert, parlant d’aeroports. Aquesta setmana Podemos ha votat en contra d’un nou sistema d’aeroports i ports i que trenqui el model actual únic espanyol, centralitzat per Madrid i monopolitzat per AENA. És a dir, Podemos, que teòricament predica una unió lliure de tots els pobles d’Espanya en un Estat plurinacional manté que el Prat ha d’estar subordinat a Barajas i que Barcelona es quedi les companyies que no vulgui Madrid. La seva idea de federalisme ni tan sols inclou que els aeroports puguin competir en peu d’igualtat. I si filem molt prim el debat aeroportuari ja ni tan sols és nacional sinó estrictament funcional. Està logísticament demostrat que si un aeroport amb el potencial del Prat té més autonomia, tant la infrastructura com la resta del territori en poden treure més suc votin qui votin els seus ciutadans. Tant és així que el model espanyol a Europa només el fa Romania, la jacobina França o la imperial Gran Bretanya tenen un sistema més descentralitzat. Com serà, que fins i tot l’eurodiputat del PSC, Javi López, va votar al costat de CiU, ERC i ICV en aquesta petició bo i desmarcant-se del PSOE (uns altres federalistes d’aeroports centralitzats a Madrid). Però Podemos no. En un gest absolutament iconoclasta i trencador, Pablo Iglesias i els seus altres quatre eurodiputats van votar al costat del PSOE, de Ciutadans i del PP. Aquest és el canvi?
