Una moneda digital catalana

"Diuen que estem en temps de guerra, doncs, potser que apliquem les solucions adients"

Potser tenen raó els que veuen la pandèmia de la covid-19 com l’accelerador de la crisi sistèmica iniciada de forma evident el 2008. Una crisi que primer va semblar generada pel sector immobiliari i que poc després es va veure com una crisi del sistema financer que, ben aviat, va adquirir una escala global, no tant perquè va afectar a tot el planeta, sinó, perquè va afectar el sistema financer mundial imposat des dels Estats Units just després de la segona guerra mundial.

Fa 12 anys que vivim en una situació d’inestabilitat financera mundial que, lluny de tendir al reequilibri, més aviat va camí del pedregar. Immersos com estem en una gran confrontació entre les tres grans potències –EEUU, Xina i Rússia-, i amb una guerra comercial entre americans i xinesos que sembla tancada en fals, algunes veus gosen dir que estem en un nou assaig de guerra bacteriològica a gran escala. No sempre hem de fer cas de les dites populars, però, em ve al cap aquella de “pensa malament i encertaràs”. Potser no és certa, però vist com actuen i s’expressen els irresponsables dirigents d’aquests països, tampoc tenim motius raonables per descartar-ho.

Sigui una cosa o l’altra, el cert és que només hi ha una solució, que passa per deixar de ser tant dependents dels seus dictats i del seu sistema financer, però també de l’ideològic/cultural, que està en la base de tot plegat.

L’actual sistema financer depèn de l’emissió de dòlars sense la convertibilitat en or, com passava fins l’any 1971. Fins ara, la decisió de posar nous dòlars en circulació depèn exclusivament dels nord-americans, dels interessos i/o necessitats de les seves elits financeres. Ja fa temps que xinesos i russos malden per acaparar grans reserves d’aquesta moneda per influir en el sistema financer americà i, per extensió, en el mundial. Ara s’està més a prop que mai de capgirar aquesta hegemonia.

La Unió Europea és l’única força econòmica que podria entrar en disputa amb les tres grans potències, però la confrontació de visions i interessos dels mandataris dels diferents estats que la conformen la fa feble i impedeix que s’atreveixi a “fabricar euros” per disposar de liquiditat en moments excepcionals com els actuals. Una liquiditat que permetria aplicar polítiques en benefici del conjunt de la ciutadania, i de les petites i mitjanes empreses que són la principal base econòmica europea, tot i que potser perjudicaria a les grans corporacions que viuen tant o més de la seva cotització borsària que del rendiment dels seus productes o serveis.

Les economies amb monedes pròpies, generalment lligades al dòlar, intenten sobreviure com poden, activant les devaluacions quan els hi és imprescindible per permetre el funcionament del mercat intern. Això les fa més dependents encara, però, no tenen capacitat per escapar-se’n.

Aquests dies de confinament comencem a llegir coses tant aparentment agosarades com la necessitat de “l’helicòpter financer”. Una manera gràfica de dir que cal que els estats actuïn decididament fent arribar diner fresc a la gent, a tota la ciutadania o només a aquells que ho necessitin per sobreviure. Sembla clar que la mesura és urgent i, per tant, no sembla que hi hagi temps per discriminar positivament i saber qui ho necessita i qui no, però, pensant en la reactivació econòmica posterior al confinament, fins i tot sembla molt millor que aquesta ajuda arribi a tothom per igual. Es tracta de cobrir les necessitats bàsiques de tota la població i, també,  d’aplicar mesures complementàries per ajudar a les més de 600.000 petites i mitjanes empreses i als quasi 550.000 autònoms de Catalunya.

Si realment es tracta de salvar l’estructura econòmica del país, tot això serviria de poc sense l’ajornament de cotitzacions a la Seguretat Social, dels impostos que paguen totes aquestes empreses, de les quotes de lloguers, d’hipoteques, de crèdits,... i de reduir el sou que paguen les empreses –públiques i privades- als seus treballadors en la mateixa quantitat, i termini, que rebin de “l’helicòpter financer”.

Sembla més que evident que l’Estat espanyol ni vol, ni possiblement pot, prendre una mesura d’aquesta transcendència, ja que, podria haver-hi de dedicar tants mitjans com els que va representar el rescat bancari de fa uns anys.

Per tant, la mesura, l’hauria de prendre la Unió Europea per a tots els seus estats, encara que això posés en risc –almenys inicialment- la paritat inestable amb el dòlar i tot el que això pugui comportar en la “competència internacional”. És la prova del cotó per saber a quins interessos reals responen els dirigents de la Unió Europea i del Banc Central Europeu.   

 

Però, potser estem davant d’una d’aquelles grans oportunitats que surten només en les grans crisis. Ja fa temps que estem veient el naixement de monedes digitals a escales i amb visions molt diferents. Una de les primeres va ser el Bitcoin, amb voluntat global i sense paritat amb les monedes de sempre. Després han sorgit les iniciatives de grans corporacions transnacionals que llancen monedes digitals pròpies, per actuar dins el seu mercat intern però amb voluntat de traspassar-lo, o iniciatives locals, d’àmbit territorial reduït o només sectorial però buscant, quasi sempre, la paritat amb el dòlar o l’euro.

Aquests dies, veient com el nostre Govern intenta trobar escletxes en la intervenció competencial per part del Govern espanyol i ja que les expressions sobre les que sustenta aquesta intervenció estan carregades de fraseologia cada cop més bèl·lica, he recordat un paper moneda emès per l’ajuntament del meu poble en temps de la República que mon pare tenia guardat com una relíquia. Diuen que estem en temps de guerra, doncs, potser que apliquem les solucions adients. Per molt complicat que sembli, hauria de ser la mateixa Generalitat qui les prengui i posi el govern de l’Estat davant el mirall de la seva incompetència, però també ho podem fer des de la pròpia societat catalana, que ha demostrat a bastament la capacitat d’autoorganització i un nivell de consciència i solidaritat més que envejables. 

L’equivalent actual a aquelles monedes locals de fa més de vuitanta anys seria una moneda digital que servís per a les transaccions interiors, les dels productes bàsics que ara tothom necessita. Sense ser massa despert ni agosarat  hom pot creure que la resposta de la ciutadania i dels autònoms seria formidable i immediata. Tot dependrà de la resposta dels productors i dels ofertants de serveis, de la petita i mitjana empresa del país. Si accepten cobrar amb aquesta moneda i una part significativa dels seus proveïdors també ho accepta, la solució sembla factible i només dependrà de la capacitat tecnològica per implementar-ho. Per sort, estem en un país capdavanter en aquestes tecnologies. Si en pocs dies hem estat capaços de fabricar respiradors en 3D, segur que també ho serem per disposar d’aquesta tecnologia en poques setmanes. 

Els efectes sanitaris d’aquesta pandèmia poden durar pocs mesos, però els efectes econòmics ens afectaran durant molt més temps. Per tant, tindrem temps suficient per perfeccionar el sistema i decidir qui té dret a una assignació mensual en Kats (si a Europa tenim l’euro, perquè nosaltres no podem tenir el Kat?), de quina quantitat, a canvi de què, com incideix en el sou dels treballadors, quin sistema tributari nou genera, com es tradueix en els pressupostos públics, com encaixem aquest nou sistema en la nostra vida després de la crisi, etc...

Potser sí que, si som capaços de fer coses com aquesta, sortirem molt reforçats d’aquesta crisi i decantarem la balança a favor dels interessos de la ciutadania i no dels poderosos de sempre. I potser sí que tindrem un motiu més per treballar, tots plegats, a favor de la República de la gent, la única manera que veig de solucionar el problema i deixar de posar pedaços per aguantar un sistema caduc que, com més tardi en caure més mal ens farà.

 

Comentaris