L’exhumació de les restes del dictador Francisco Franco del Valle de los Caídos està despullant els partits polítics espanyols i, d’aquesta manera, els posa -més- en evidència. Amb l’excusa de l’oposició a la forma amb la que vol procedir a l’exhumació el govern de Pedro Sánchez -mitjançant un decret llei, previst per casos urgents-, el PP i Ciutadans es posicionen en un costat de la foto on només hi ha blanc i negre. D’aquesta polèmica se’n deriven d’altres, que convindria no menystenir.
Que hi hagi partits polítics -amb gran representació al Congrés dels Diputats- que es neguin a exhumar les restes de Franco és del tot significatiu. I posa el focus sobre un problema encara més greu: les realment preocupants no són les restes físiques del dictador al Valle de los Caídos, sinó les que encara queden en gran part del sistema espanyol. Des de la política passant per alguns jutges, i també per certs mitjans de comunicació. Fa més de 40 anys que Franco va morir però a Espanya encara està ben present. Restes físiques i restes ideològiques que fan d’Espanya un país cada vegada menys respectat a nivell europeu.
I l’exhumació de Franco obre un altre front. Atenció al PSC. José Zaragoza, diputat dels socialistes catalans al Congrés, deia en declaracions a aquest diari que “Franco està arraconant Ciutadans a la dreta”. Amb aquest viratge de Ciutadans cap a la dreta, creu Zaragoza que es “retorna a l’antiga frontera del catalanisme”. Segons ell, “l’enfrontament convé als dos extrems, tant a Ciutadans com a Puigdemont” i, per tant, “això ens deixa compartint el centre al PSC i ERC i obre la porta a noves enteses”. Una jugada magistral dels socialistes que en aquest camp sí que se senten còmodes: el de la divisió de l’independentisme, amb un apropament estratègic a ERC, enmig de les contínues disputes entre republicans i JxCat.
