Modus vivendi

"Ha anat menys gent a la mani del "seny", com van minvant les concentracions de l'altre bàndol, siguin per l'escola, els presos, o els participants a les votacions de l'ANC"

Fa pocs dies Inés Arrimades acusava la colla de fugits, empresonats i corifeus de l'independentisme de fer del "procés" el seu modus vivendi. Si això és veritat, aleshores s'hi ha d'incloure ella mateixa i tots els que han basat el seu creixement en la disbauxa actual. O és que no hi ha en el seu programa propostes que la gent humil d'extracció socialista (i fins i tot popular!) no hauria d'admetre ni un sol minut? Gràcies al "modus vivendi" que critica s'ha convertit en a-ideològic  vot refugi.

 

Cada cop que es convoca una manifestació "unitària" es parla evidentment de la unitat del bàndol, i si és evident que algunes de les consignes que es poden sentir en qualsevol d'elles són acceptables, el problema és que sols agraden quan s'apliquen a l'enemic. Així Tabarnia és més escandalosa que Catalunya perquè, agradi o no, aquesta és una realitat històrica, institucional, lingüística, i aquella, un invent burlesc que sols té sentit si es nega també Espanya com a subjecte polític. Però és ben clar que l'interès espuri val fi i tot el cost de fer-ho tot relatiu, tot líquid.

 

 

El mateix tipus de fariseisme polític trobem en altres temes. El més recent és la presó permanent revisable, el rebuig de la qual ha estat front comú de reputats penalistes d'una i altra ideologia que semblen no recordar que la indefinició d'aquesta mena de pena (no la seva durada, que podria ser qüestionable) es basa justament en el fet que ha de servir a la seva rehabilitació (estadísticament tendent a zero en el cas dels perfils psicopàtics) No vull creure que hi ha mala fe en la seva crítica, i efectivament no és el cas regular aquest tema a cop de crim. Però ni s'entén que el partit que critica el modus vivendi dels altres hagi estat capaç de canviar de parer just entre la mort de Gabriel i la seva troballa; i menys encara que els més esquerranosos plantejaments la neguin aquí per creure-la necessària a l'Argentina.

 

Ha anat menys gent a la mani del "seny", com van minvant les concentracions de l'altre bàndol, siguin per l'escola, els presos, o els participants a les votacions de l'ANC. És esperable que a les properes eleccions una part del votant més motivat, potser el més radical, es quedi a casa, fart, com en el fons ho pot estar la majoria, d'aquest esforçada feina dels nostres polítics de continuar tibant la corda, a banda i banda, pel seu pur (impur) interès particular, impròpiament també dit des de fa uns dies, modus vivendi.

 

Comentaris