L’independentisme té una tendència innata a entrebancar-se sol. No hi ha dubte que cada grup polític té dret a fer les seves anàlisis sobre la situació que viu el país, però el públic també té dret a demanar-los una mica de coherència. És el mínim que cal exigir-los atès que ens martiritzen amb els seus constants moviments tàctics. Cada dia una perla. Cada quinze dies unes revàlida, en paraules de la portaveu del Govern, la consellera Neus Munté.
A veure si ens aclarim. Faig una primera pregunta, per tant. El 27-S l’independentisme va guanyar o no va guanyar les eleccions plebiscitàries? Aquella nit, la CUP es va apressar a dir que no mentre que JxSí es va deixar anar i va optar per donar per bona la majoria absoluta assolida per l’independentisme en sumar els seus 62 diputats als 10 de la CUP. A més, percentualment, el 48% de vots a favor de les candidatures independentistes va ser més que la suma dels unionistes estrictes.
El que va passar durant els tres mesos següents va posar les coses al seu lloc. Va quedar clar com l’aigua que aquella majoria absoluta tenia algunes derivades, entre elles que l’anàlisi “pessimista” de la CUP sobre si s’havia guanyat o no el plebiscit va quedar superada per la guerra oberta entre independentistes amb la intenció d’escapçar CDC i prendre-li la direcció del procés que fins aquell moment era a les seves mans. Van aconseguir-ho, malgrat les “concessions” de JxSí. I aquesta podia ser una segona pregunta: la independència era realment l’objectiu de tots els independentistes?
La primera gran concessió de JxSí va ser la Resolució 1/XI del Parlament de Catalunya, sobre l’inici del procés polític a Catalunya com a conseqüència dels resultats electorals del 27 de setembre de 2015, aprovada el 9-N de 2015. Aquella declaració instava el futur Govern a tirar pel dret. Llavors ja vaig dir que era contradictori una declaració sobiranista com aquella amb l’anàlisi “pessimista” de la CUP. JxSí no hauria d’haver acceptat mai aprovar una resolució com aquella. I CDC, encara menys. Al capdavall, la famosa declaració no va servir per apaivagar les ànsies cupaires de desfer-se d’Artur Mas.
Ha passat el temps i sant tornem-hi. La CUP recupera aire i presenta de nou una moció, que segons sembla es debatrà al ple del Parlament de la setmana vinent, perquè el Parlament declari que farà cas omís de la suspensió de la declaració independentista del 9-N dictada pel Tribunal Constitucional espanyol. La resposta de JxSí ha estat una mica absurda, ja que condicionar la votació al fet que l’esquerra independentista corregeixi el redactat de la seva moció perquè no entri en col·lisió amb la legalitat vigent és no conèixer-los. No ho faran i encetarem una nova fase de retrets mutus i inútils.
LA CUP va sortir molt mal parada de la negociació per formar Govern i ara necessita gesticular més que mai, sobretot perquè els seus competidors directes, CSQP i l’esqueix electoral espanyol, En Comú Podem, s’han apropiat de la proposta de celebrar un referèndum com una manera de camuflar, per resumir-ho a la manera d’Antonio Baños, la seva legítima opció de propugnar una España federal. Cadascú té les seves flaques i els comuns, els postcos, Podemos i companyia són, majoritàriament, unionistes. El referèndum és una coartada per diferenciar-se del PSC, C’s i PP, atès que es veu que viuen la “polarització” sobiranista amb molta més angoixa que els escarnis que fomentava Ada Colau abans de ser alcaldessa. L’agosarament també va per barris.
La CUP encara està instal·lada en una manera de fer pròpia dels activistes. “És necessari un augment de la mobilització independentista, perquè alguns alcaldes i regidors estan sent requerits per donar suport a la resolució independentista. Per tant, cal donar un missatge claríssim que la majoria independentista i els ajuntaments independentistes estem anant a la una”, va dir ahir un diputat de la CUP. Des de quan és així, això? Des del 27-S que cadascú va a la seva i al final es va fer de la necessitat virtut. Res més. I tothom en va pagar un preu molt alt i la majoria de la gent va quedar força fastiguejada.
Cal defensar tothom que pugui ser objecte de represàlies per part de l’estat a causa de les seves idees polítiques, però la responsabilitat d’aquells que creuen que el 27-S va demostrar que calia agrupar més gent al darrera de l’independentisme és no cometre més imprudències. Muscular el sobiranisme no consisteix a lesionar-se. Cal ser competitius, si de cas, i destriar el gra de la palla. Si reivindicar la celebració d’un referèndum volgués dir renunciar a la independència, caldria combatre aquesta idea amb totes les forces. Ara bé, no em fa res reconèixer que l’única manera d’arribar a la independència serà per la via democràtica, el que inclou la celebració d’una consulta referendària.
“Visca La Pepa!” és un crit que vol dir “Visca La Constitució de Cadis de 1812!”. Va sorgir com a conseqüència de la prohibició de reivindicar-la un cop fou abolida per Ferran VII el 4 de maig de 1814 al palau de Cervelló, a València, amb l’ajuda dels Cent Mil Fills de Sant Lluís, les tropes europees de la reacció. Aquest crit popular no és de gatzara sinó que es va difondre, precisament, perquè hom era conscient del canvi que suposava una constitució liberal com aquella en una Espanya negra com la de principis del segle XIX. L’eufemisme era la celebració de l’objectiu final i no pas un camuflatge. Era una exigència. Quan la gent invocava la Pepa sabia que estava cridant “Visca la llibertat!”. Oi que ens entenem?
