“El millor que puc fer és estar callat”. Mariano Rajoy no ha deixat anar aquest dimecres ni una paraula sobre la seva més que probable investidura. Amb el PSOE trinxat, Podem arrossegant una crisi de projecte de cavall i, C’s, cada cop més dèbils i diluïts, el temps ha acabat donant la raó al líder del PP. La inoperància i els silencis, de vegades, rendeixen millor que el risc i la valentia, sobretot si ni tan sols la coincidència amb el judici del cas Gürtel és capaç d’impedir que et facin president. Una altra cosa és la mediocritat vergonyant que estén sobre la principal institució de l’Estat espanyol, aquella pàtina grisa i trista de la falta de magnanimitat i de la corrupció generalitzada, però a aquestes alçades això només deu importar als romàntics de la política. Si és que en queden, encara, a Espanya.
Ara que el rei tornarà a fer una ronda de consultes immediatament després del comitè federal en què el PSOE pot signar la seva pròpia sentència de mort amb una abstenció al PP, la caspa de la Hispanitat lluïa densa com mai en la desfilada militar. Anacrònica i insultant, com sempre; irreconciliablement llunyana fins i tot amb els que se senten espanyols i no s’identifiquen amb cap dels símbols ni les formes heretades del franquisme. Tot massa de “raça”. L’únic bri d’humanitat, d’interès i d’empatia cap a la commemoració del genocidi que comportà la descoberta d’Amèrica l’aportava, un any més, la cabra de la Legión.
Què haurà fet la bestiola perquè li facin fer aquest paperot? Ni tan sols era una cabra, de fet. Era un marrà: en Miura. No deu ser casualitat que porti el nom d’una de les ramaderies millor considerades de la tauromàquia espanyola. Tenim una cabra que és un marrà a qui emmirallen amb els braus de lídia. És ben bé una metàfora de l’Espanya que no sap on va, amb un govern que porta gairebé un any en funcions i amb la ciutadania arrossegant una fartera difícil de definir. Ara afegiu a la crisi d’identitat animal els guarniments que li posen a la bèstia, i el suplici d’haver de desfilar solemnement pel Paseo del Prado a 160 passes per minut amb el soroll ensordidor de l’aparell militar. La novetat d’aquest any és que en Miura està tan ben ensenyat que no calia lligar-lo. En el record, més d’un devia dur el Pepe; aquella cabra emèrita de la Legión que es va morir l’estiu passat als dotze anys. Fou incinerada embolicada en la bandera d’Espanya. Era la primera cabra que s’havia jubilat de manera oficial.
Diuen que la litúrgia animal es remunta a la quantitat de mascotes que la Legión va adoptar al llarg dels anys des de la seva fundació, el 1920. Els animals eren l’avituallament per a les unitats militars, però les més adorables es convertiren en simpàtiques companyes de facècies. Resulta que els legionaris tenien cor, o no, i van adoptar micos de Ceuta i gaseles del Sàhara, algun lloro i sembla que, fins i tot, un ós. Els més comuns, però, eren i són les cabres i les ovelles mascle.
Així que tenim una cabra que és en realitat un altre animal i que fa el mico en una desfilada que costa milions d’euros als ciutadans, tot i que la corrua d’homes armats suposa un acte d’apologia de la violència difícil de justificar a aquestes alçades del segle XXI. A la “Fiesta Nacional” hi van cada cop menys presidents autonòmics i representants de partits, però les absències ja no escandalitzen a ningú. L’esperpent militar s’ha convertit en el millor aparador de la desfeta de l’Estat i l’actuació de la bèstia n’és la part més lluïda i interessant. Bravo, Miura.