Mites per a una nació

Les comunitats de persones, de la dimensió que siguin, sempre tendeixen a la recerca d’un objectiu comú, un eix aglutinador, a redós del qual la col·lectivitat se senti identificada i cohesionada. Aquest cas també és el de les nacions que, ja sigui d’una manera explícita o implícita, tenen el que anomenaríem un sistema mític de referents. Però cal tindre molt clar i present que «mite« no és mentida: mite és literatura. I la literatura, com l’energia, que sovint ni es crea ni es destrueix, sinó que es transforma, s’eleva, es retroalimenta, i s’expandeix o contrau, serveix en aquest cas a una fi, com dèiem, vertebradora. La nació catalana no n’està exempta, i compta amb diversa referencialitat mitològica dintre d’aquest univers finit d’elements prototípics.

A Mites per a una nació hi trobem, com el subtítol clarament indica, elements que van des «De Guifré el Pelós a l’Onze de Setembre», i que mitjançant una prosa efectista, clara i concisa desgrana els elements que marquen la simbologia de la catalanitat. Per una banda, el mite fundacional que es remunta als annals del temps, amb els orígens romans o ibèrics, que són seguits per, ara ja sí, els de la fundació de la nació (Otger Cataló; Guifré, el qual sigui dit de passada no fundà amb la seva sang la nostra bandera; el mite de la fundació de Montserrat, amb Joan Garí, etc.), passant pel període d’esplendor fins a l’actualitat més recent —inclosa la part que fa referència a l’internacionalisme del nostre poble, sovint basquític i filoestranger— que l’autor ha volgut incorporar en aquesta edició.

Paga la pena dir que l’obra de Magí Sunyer, amb pretensions summament pedagògiques i de difusió entre les classes populars (objectiu que val a dir que aquest títol assoleix), és hereva del seu títol, també publicat al mateix segell, Els mites nacionals catalans, però que, a diferència del cas de Mites per a una nació, està bastit amb un tall més acadèmic i menys divulgatiu. El que hi és palès, però, és la voluntat de mostrar com grans autors (sobretot de la Renaixença) van fer d’aquestes històries matèria primera per tal d’elaborar obra pròpia: des de Víctor Balaguer fins a Maragall, o des de Jacint Verdaguer fins a Antoni de Bofarull o Frederic Soler.

Però cal tindre clar que més enllà de la mitologia catalana —rica i plena— cal comptar amb d’altres mitologies que poden ser perfectament antitètiques a la nostra, perquè serveixen a la construcció d’un altre subjecte nacional: «La construcció mítica espanyola situa en la unió dinàstica el naixement d’Espanya. És una imatge falsa, perquè cada país va mantenir la independència i només compartien el rei» (p. 139, «Agermanats i bandolers»). Doncs això… Més clar, aigua.