El misteri d'ERC

"No oblidem que abans de saltar hem d'eixamplar la base perquè no som prous, no, que és el mateix que diuen els espanyols"

Els temes principals de la propaganda d'ERC són la seva història, la manca de casos de corrupció a les seves files, el martiri de Companys, la seva ideologia d'esquerres i la seva presumpció d'efectivitat al Govern pràctic per resoldre els problemes reals dels catalans. I com que el partit es troba sempre en campanya electoral, fa valer la propaganda a tot arreu i en tota circumstància. En realitat no fa més que propaganda. Totes les xerrades dels caps republicans, i en fan moltes perquè disposen dels mitjans de comunicació públics i bona part dels privats via subvencions, no són més que propaganda amb l'ull posat a les eleccions.

La història, efectivament és llarga i, com totes les històries, amb moments lluminosos i moments foscos. Siguin com siguin els moments passats, però, són passats, i a la vida impera una lògica implacable que sintetitzen els banquers amb la seva crua dita: "rendibilitats passades no garanteixen rendibilitats futures". La història no ens diu res sobre els que aleshores l'invoquen.

L'honradesa. Sí, hi ha una falta quasi total de casos de corrupció o escàndols individuals, encara que tampoc no són inexistents, com prova el del conseller Bosch encara que també es tractés d'amagar-ho com fan tots. No hi ha corrupció individual perquè la corrupció és estructural al partit. Amb independència de com es reparteixen els diners del finançament públic, l'organització és una xarxa de càrrecs interns, d'eines i tasques, una mena d'oligarquia que actua com una secta, com una facció, en defensa dels seus interessos. I això és corrupció.

El martiri de Companys és un record dolorós per a tothom demòcrata. Els màrtirs de la llibertat no tenen partit. Per si de cas, no està de més esmentar que també la dreta té el seu màrtir emblemàtic, Carrasco i Formiguera.

La ideologia d'esquerres, que tothom sembla acceptar sense més escrúpols, té un problema de definició. Què vol dir esquerres avui si no són les esquerres socialdemòcrates o les comunistes? Quina esquerra és aquesta? Un eco català d'Izquierda Republicana amb la seva figura preeminent, el catalanòfob Azaña? No seria cosa de mostrar-se tan perepunyetes amb aquestes petiteses definitòries si no fos que els mateixos republicans semblen tenir "esquerra" com a consigna de guerra, una mena de "desperta ferro!" Convé, doncs, assegurar-se de com està el ferro.

L'efectivitat pràctica. Ah, l'efectivitat pràctica! És assumpte gairebé màgic. El desgavell de les conselleries d'ERC és tan desastrós que, si alguna cosa ha sortit bé serà com la flauta del ruc o els objectes que cobren vida a la nit, com al conte d'Andersen.

Aleshores, si tota aquesta propaganda és brossa, com és que guanyen eleccions?

Sembla un misteri però té una explicació senzilla: perquè menteixen i fan demagògia dient que són independentistes quan no ho són. En el passat de vegades parlaven d'independència però no en creien. Es mencionava per épater le bourgeois, i assenyalar que, a més d'explotador, el burgès era espanyolista. Era l'esquerra de sempre contra la dreta de sempre. Fins que, de sobte, la tradició dretana va capgirar 180 graus sobre l'eix nacional i es va fer independentista. Les raons del gir seran motiu de profunds estudis d'història al futur; però és un fet. I un fet que ERC no pot i no vol acceptar perquè li desbarata el seu programa. Com que ja no pot negar que hi ha hagut un gir nacional de l'etern enemic, s'insisteix que es tracta de la dreta de sempre, doncs, gent que no és de fiar. D'aquí la consigna d'"independentisme d'esquerres", per diferenciar-se de "'independentisme de dretes" que, per descomptat, no és independentisme veritable.

 

La sorpresa arriba quan la realitat prova que els independentistes de dreta (que, en realitat, no són gaire més transversals que els republicans) resulten ser més independentistes que els altres. Aquest moment d'especial intensitat en el conflicte Espanya-Catalunya reprodueix la famosa anècdota del mariner alexandrí que presumia en públic d'haver saltat el màxim als jocs de Rodes. Farts de les seves fanfarronades li van dir: "Som a Rodes! Salta aquí!" No eres tan independentista? Doncs, hic Rodhus, hi salta!

Ah, amics! Quin drama! No oblidem que abans de saltar hem d'eixamplar la base perquè no som prous, no, que és el mateix que diuen els espanyols i per això no ens deixen fer un referèndum.

Mentrestant, el president del Parlament ja ha tranquil·litzat a tothom, comprometent-se a posar en marxa el procés electoral pel qual sospiren tots els espanyols i llurs amics catalans.

 

Comentaris