Quim Torra ha anat Madrid a buscar el reconeixement explícit del caràcter polític de la crisi entre Catalunya i Espanya. I l’ha obtingut. I, a canvi, el govern del PSOE ha plantejat a la Generalitat que torni a considerar la negociació bilateral -l’antic peix al cove, en definitiva- com un instrument d’acció política. I també ho ha obtingut. Això és contingència i política petita, d’acord, però no hi haurà res més com a mínim fins que la via judicial no hagi finalitzat el seu recorregut. No hi cabia res més dins d’una ampolla de ratafia.
El canvi de clima permetrà a les institucions catalanes i espanyoles anar passant mentre no es pugui afrontar el nucli del problema, que és el reconeixement de Catalunya com a nació i, per tant, la capacitat d’aquesta societat per decidir el seu futur. Hi haurà més reunions i segurament es resoldran alguns contenciosos secundaris, però les institucions catalanes continuaran afirmant i les de Madrid es mantindran en la negativa. Tot plegat, a més, s’haurà de fer amb la consciència que hi ha presos, exiliats i represaliats que pateixen la injustícia i l’autoritarisme del règim políticojudicial espanyol. Potser, fins i tot amb un exili estable potent i amb influència internacional.
El fet és que mantenir oberta la via institucional no exclou l’altra. Les sentències, per exemple, poden ser brutals i generar, per tant, un nou repunt de la mobilització popular que pot derivar cap a una nova crisi. I, en política, les crisis sempre són oportunitats.
