“Si t’afartes de les cançons que cantes i el teu públic no, és que estàs sent una mica burro.” Això és el què explicava David Carabén dels Mishima. L’entrevistaven els de Sala Apolo al seu canal a YouTube. Amb el pretext de fer un resum del concert del novembre, Carabén hi explica coses prou interessants. Així que deixem de banda la seva música per parlar del seu projecte.
Normalment, de les bandes i dels seus lletristes n’esperem empatia, bon rotllo i competència – en tant que músics. Pero d’en Carabén se’n poden destacar altres coses. Explica que va estudiar Ciències Polítiques. Una inquietud social i política que m’imagino que li ve de família. Armand Carabén i Ribó, pare catalanista, emprenedor, escriptor i dirigent del Barça dels 70’s. I tots ja sabem que per cantar no cal ser intel·ligent, ni haver llegit massa. Però per fer i orientar un discurs, crear una particular manera d’entendre un projecte, i la passió i les ganes de fer-ho millor i de manera diferent sí que cal ser-ho.
Radiohead no ha tocat mai un setlist igual en cap dels seus concerts. Cosa molt respectable. Però van passar-se molts anys sense d’interpretar Creep. Per què n’estaven literalment avorrits. En Carabén doncs, defensa tota una altra idea. “Les cançons arriba un punt que ja no són teves. Són dels concerts de Mishima. I has de defensar la cançó. Com Un tros de fang. L’hem tocada mil milions de vegades. El que passa és que tu veus l’efecte que aquesta cançó produeix, i tu has de ser fidel a aquest efecte. No pots dir ara ne n’he cansat. És un absurd. Per què és per això que el públic a comprat l’entrada: per tornar a sentir aquella cosa que senten quan escolten aquesta cançó. Que va associat en un moment de la seva vida, al que vulguis. I tu, estàs al servei d’aquest efecte que vas crear i l’has de mantenir viu.” El compromís i l’exigència com a manera d’articular un projecte musical.
-1
