Miserables

De cara a les eleccions del 21-D fem que la seva arma es converteixi en un bumerang i paguem-los amb la moneda que pretenen imposar-nos

No tinc ni idea sobre què cal fer de cara a les eleccions del 21 de desembre. L'únic que sé és que toca presentar-s'hi i guanyar-les amb la forquilla més àmplia possible. Fem que la seva arma es converteixi en un bumerang i paguem-los amb la moneda que pretenen imposar-nos. Però no em pregunteu si és millor anar-hi junts, separats, amb dues llistes de país o cadascú per la seva banda. Les coses importants s'han de decidir amb el cap i no amb l'estómac. Per tant, deixeu-vos de manifestos i proclames èpiques. Que aquest tema el valorin els que en saben, politòlegs i analistes. Quina opció resultaria més guanyadora amb vots i escons? Ras i curt, siguem doncs, conseqüents amb la resposta.

 

Tampoc sé exactament què cal fer ara, tal i com està el país, amb mig govern empresonat i l'altra meitat a l'exili. Però sí que tinc clar que no podem estar-nos quiets. I quan dic quiets també vull dir amb el cerimonial de manifestació dia sí, dia també, amb les espelmes, les cassoles i l'il·lusori mantra que diu que Europa ens mira. Europa ens mira, sí. De la mateixa manera que mira còmodament dels despatxos nobles del Parlament Europeu, com milers de persones moren ofegades a la Mediterrània, abandonades a la seva sort per les màfies, o tirotejades amb bales de goma per la Guàrdia Civil a les costes de Ceuta. A Europa li patina del tot el que passi a Catalunya mentre la seva economia funcioni. Dos més dos quatre, doncs. Deixem les putes cassoles, les espelmes i els eslògans amb rima fàcil i fem que tremolin els fonaments d'una unió monetària que només mira per la seva butxaca. Un dia, tres, cinc, o els que facin falta. Que tremoli l'enemic.

 

 

Si que sé una cosa, però. Que dijous passat, 2 de novembre, la justícia espanyola ordenava presó preventiva per mig Govern català mentre manades de corruptes, defraudadors, violadors, torturadors i assassins, gaudeixen de la seva llibertat, fruit de judicis que mai no han existit, d'indults vergonyosos o de penes ridícules. Ho sabem. La justícia espanyola és un acudit de mal gust. De la mateixa manera que sobrepassa el mal gust i es converteix en odi —odi ideològic— el demencial vídeo on es veu un grup de policies espanyols fent broma sobre la violació a la presó del vicepresident Junqueras. De mal gust també, o propi de miserables, les brometes d'Albert Rvera dient que el president del seu país —per molt que li pesi tenir un president independentista— és a Bèlgica d'Erasmus, quan sap perfectament que Puigdemont té família, dona i filles que l'enyoren i l'esperen i saben que si retorna, l'anhel de venjança malaltissa de l'Estat el tancarà entre reixes de per vida.

 

Als mal nascuts justiciers garants de la unitat d'Espanya que es creuen la reencarnació del Cid Campeador, els hi demanaria que per un instant es posessin a la pell d'un nen petit. Dijous va fer cinc anys el fill gran del vicepresident Oriol Junqueras. No ho va poder celebrar amb el seu pare perquè era a l'Audiència Nacional, pas previ per enviar-lo a la presó amb una celeritat mai vista. No conec els fills d'en Junqueras, tampoc el conec a ell més enllà de retratar-lo des de fa anys, però me'n fot. Tinc dos fills, sí, però tampoc cal tenir-ne per empatitzar durant un segon amb una criatura de cinc anys, perquè tos hem tingut cinc anys. Feu-ho vosaltres que parleu de seny i que penseu que Junqueras mereix càstig sever per posar les urnes al carrer. Poseu-vos a la pell d'un infant que el dia del seu aniversari li tanquen el pare a la presó. Que l'odi no us enteli el cor, miserables.

 

Comentaris