Dues notícies en un mateix dia il·lustren sobre alguna complexitat de l’independentisme català. La primera és un informe de la fundació Elcano sobre l’opinió dels europeus al voltant de Catalunya, els catalans, les relacions amb l’Estat i les previsions d’independència. La fundació Elcano té prestigi, és acadèmica, liberal/socialdemòcrata i amb un rampell d’espanyolisme.
L’informe mostra una opinió europea generalment favorable a Catalunya, els catalans i la independència. Lògicament oscil·la segons països, però la mitjana de la Unió és favorable i pro-independència.
La segona notícia, llegida en un digital, és que ERC, Bildu i BNG negocien una candidatura independentista a les eleccions europees amb exclusió de Puigdemont, la Crida, el PdeCat i, qualsevol personal o ens que no sigui d’esquerres, segons doctrina de Joan Tardà. Segons sembla, s’està a l’espera de si la CUP decideix participar i de saber si, decidint participar, exigeix la presència de l’independentisme conservador o subscriu l’exclusió.
A primera vista, la imatge de l’independentisme català és millor a Europa que la seva realitat a casa.
La justificació de les llistes catalanes separades és la teoria general que s’addueix en totes les eleccions: les llistes separades maximitzen el vot independentista. La justificació perquè els separats a Catalunya vagin juntes amb els bascos i les gallegues és la idea de les esquerres amb les esquerres encara que siguin d’altres nacions perquè a això obliga el caràcter de col·legi únic de les europees. Per fi, la justificació per no anar amb les altre esquerres catalanes i espanyoles (amb les que, per la resta, hi ha bona sintonia) és que es tracta d’esquerres independentistes. ¿Correcte?
Correcte. La teoria general que les llistes separades maximitzen el vot independentista té el correlat que, tant és com siguin les llistes si, un cop escollides, els/les electes coincideixen en l’acció de govern del compliment del mandat de l’1-O.
Amb un petit matís. Les eleccions europees, com el seu nom indica, son europees; no catalanes, ni espanyoles. La importància dels seus resultats en termes de vots i escons per a les llistes independentistes és molt moderada, per no dir inexistent. Tot i que dels 54 diputats que corresponen a Espanya la llista independentista aconseguís 10 o 15, el Parlament Europeu té 750 diputats. S’ha de tenir així mateix en compte que els d’aquesta llista hauran de defensar tres nacions l’únic punt comú de les quals és que volen alliberar-se d’Espanya. És un grup a la contra.
Les eleccions europees no serveixen per a res des del punt de vista de l’eficàcia per raons òbvies i per això no son extrapolables a cap part. Però tenen un gran valor simbòlic. Probablement hagi presentat la seva candidatura Oriol Junqueras tenint en compte això. Però per això també, és incomprensible que s’hagi rebutjat l’oferta de Puigdemont d’anar segon a la llista. I això amb independència de si ha estat o no una bona idea. La ressonància de l’independentisme al Parlament Europeu és mínima, però, per poca que sigui, no és encertat no aprofitar-la privant d’un escó l’home que més ha fet a l’exterior per la República i és la imatge mateixa d’aquesta a Europa.
I per últim, una modesta consideració: en acceptar el marc legal espanyol (que, evidentment adapta a Espanya la normativa europea) formant candidatures que transcendeixen les fronteres autonòmiques però no les estatals, ¿no s’està prosseguint la política autonòmica? ¿Com encaixa això amb la implementació del mandat de l’1-O? Sens dubte, la llista única independentista beneficia els bascos i els gallecs, que van més endarrerits en el suport al moviment i aquest és un factor a tenir en compte. Però, ¿en què beneficia a l’independentisme català, l’horitzó immediat del qual és realitzar les seves pròpies eleccions al Parlament Europeu?
¿Per què no una llista única independentista catalana a la que puguin afegir-s’hi altres formacions independentistes sense obligar-les a prendre partit en un suposat conflicte intern català?
