Miquel Iceta / Lucha Villa

"Malament amb el PSOE, malament sense el PSOE... potser caldria replantejar-se aquesta estranya i sempre acomodatícia relació"

És evident que Miquel Iceta representa la cara -o alguna de les cares, si més no- del PSC -o bé d'algun dels diversos i cada cop més diferenciats sectors dels socialistes catalans que ara mateix s'agrupen sota el nom de PSC-. La naturalesa ideològica d'aquesta cara és incerta. En tot cas, ningú no dubta que Iceta és ara mateix un personatge clau en el si de l'esmentat partit. Per això em va sorprendre llegir fa uns dies aquí mateix, a Elsingulardigital.cat, que "una sentència que qüestionés de forma significativa l'Estatut seria un cop molt dur" per a José Luis Rodríguez Zapatero. L'afirmació resulta francament desconcertant: ara resultarà que el principal damnificat per l'inacabable sainet de l'Estatut és aquella ànima càndida que presideix el govern espanyol! Ara resultarà, en definitiva, que el PSOE no té res a veure amb tot això. Només falta afirmar que Alfonso Guerra i el seu raspall són un producte de la nostra malsana imaginació, que la Loapa va ser un somni, que Bono o Rodríguez Ibarra són profundament federalistes...

Com molts altres barons del seu partit, Miquel Iceta parla de Zapatero -o de Guerra, tant hi fa- de dues maneres completament diferents, segons convingui. Quan arriben les eleccions espanyoles i Felipe González ve a omplir estadis al Baix Llobregat es tracten com si fossin germans bessons units, a més, per un jurament de sang. Quan toca fer política en clau catalana, en canvi, s'hi refereixen com si fossin cosins llunyaníssims i vagament enemistats als qui gairebé no recordaven. Mai no ha quedat clar si es tracta d'una cosa o d'una altra, i probablement aquesta ha estat l'estratègia electoral a llarg termini més encertada del PSC. Iceta, Joan Ferran i companyia no omplirien mai cap estadi; a tot estirar generarien una petita aglomeració de jubilats entorn d'unes quantes sardines a la brasa. Felipe González sí que n'emplena, d'estadis: ve a Catalunya cada cop que hi ha eleccions. Per dir-ho una mica bruscament: mai no ha quedat clar si aquí guanya el candidat del PSC perquè és del PSC o només perquè aquest partit està federat al PSOE. La sospita és més que raonable. Per això, aquestes distincions de darrera hora en les que Zapatero entra i surt de l'escenari de manera imprevisible, en les que interpreta diversos papers alhora, són més aviat poc creïbles. En què quedem? 

A diferència del que creu Miquel Iceta, una sentència que qüestionés de forma significativa l'Estatut no seria pas un cop molt dur per a un Zapatero que, com la immensa majoria de dirigents del seu partit, no ha cregut mai en el text que va aprovar el Parlament i fou referendat posteriorment pels ciutadans. Però potser sí que seria un cop per a la precària aritmètica que fa que els socialistes manin tant a Catalunya com a Espanya amb un nombre increïblement irrisori de diputats... Aquí potser sí que n'hi ha un, de cop; en qualsevol cas, té ben poc a veure amb el que esmenta Iceta. És un altre cop completament diferent: no els confonguem, doncs.

Al senyor Miquel Iceta li dediquem una vella cançó que resumeix la naturalesa dels cops esmentats: Ni contigo ni sin ti. Una de les millors versions d'aquest clàssic de la cultura popular és la de la cantant mexicana Lucha Villa, icona kitsch de la dècada dels seixanta que va tenir una insòlita resurrecció artística gràcies a l'excepcional pel•lícula d'Arturo Ripstein El lugar sin límites (1978). Malament amb el PSOE, malament sense el PSOE... potser caldria replantejar-se aquesta estranya i sempre acomodatícia relació, no troba senyor Iceta? O és que potser ja els hi va bé així?

 
 

Comentaris