Em fa por que ens puguin convocar a unes noves eleccions. I em sap greu però no estic d’acord amb el president Puigdemont quan diu que no és cap “tragèdia” tornar anar a votar. Al meu parer potser no és tràgic però és trist i no trobo que sigui la sortida que més ens convingui. No només perqué s’allarga la pressió asfixiant del 155 sinó perqué molt em temo que aquest argument que s’esgrimeix que la base republicana, independentista ha anat creixent des del 21 de desembre cap aquí, no és real. Per molt que es vulguin obrir nous espais d’entesa amb d’altres formacions. Ei, parlo per mi i m’abstindré bé prou de presumir que hi podria haver moltes persones que puguin pensar d’igual manera.
Ja fa dies que m’envaeix un profund sentiment de decepció, de desencís i d’impotència al veure que els que havien de gestionar aquests vots, aquesta victòria en unes eleccions peculiars, no ho estan fent bé. A aquestes altures, em sap greu veure la incapacitat de posar-se d’acord dels partits que defensen Catalunya i les seves institucions. No puc entendre que sigui tan dificil fer front comú – no només donar la imatge sinó la certesa que la unitat és real- en una qüestió d’emergència nacional. Jo sóc de lletres però em penso que tinc unes nocions mínimes de números. I per això em pregunto tan difícil és trobar el mínim comú denominador en aquesta equació, el desllorigador que ens doni la solució la sortida a aquesta situació irrespirable? A propòsit del que estem veient, la resposta és que sí, és evident. Els costa. Per molt que hi hagi propostes i documents amunt i avall. Ja ho veig. Però trobo, a més, que la desconfiança en aquests líders va en augment ja que amb les seves actituds demostren, dia sí dia també, la incapacitat per llimar diferències.
Què m’ha de fer pensar – si no és que en surten de nous, de líders, cosa que dubto- que en unes hipotètiques noves eleccions aquests tinguin l’aptitud, l’habilitat, la disposició per arribar a un acord que ens pemeti desbloquejar aquest escenari en què ens trobem? Perqué si la capacitat, la facultat, l’esperit hi és ara com és que no es materialitza en un acord real i realista, efectiu i no simbòlic per tornar posar a tothom al seu lloc? El que els deia al principi aquests dubtes, aquestes preguntes em generen aquesta por. No em fa por anar votar. Em fa por la incapacitat manifesta que han desmostrat a l’hora de trobar aquest espai comú, un mínim denominador comú.
