Perquè els que manen volen que siguem soldats? Perquè és la manera més còmoda de manar. Si manes a una fàbrica, tindràs davant un comitè d’empresa. Si manes a un treballador, tindràs davant uns drets laborals inalienables. Si manes a un ciutadà, tindràs davant algú que et podrà dir que no hi està d’acord i que et podrà criticar. Fins i tot, podrà enviar-te a la merda i no fer-te cas. En canvi això amb un soldat no passa. El soldat ha d’obeir sense preguntar.
Cal fer cas. Fer cas de les autoritats sanitàries, fer cas de les instruccions en matèria de mobilitat o fer cas de les normes d’ús de l’espai públic. La importància de fer cas en una crisi sanitària com la que vivim és fonamental. Però malgrat això, l’ús constant de llenguatge militar a les rodes de premsa del govern Estatal, amaga dèficits democràtics molt arrelats a la cultura democràtica del Regne d’Espanya. O potser és que ja no s’amaguen de res.
El Gobierno central va decidir agafar el comandament únic de la situació el passat diumenge. Pedro Sánchez ho va deixar molt clar: ara manem nosaltres. Això vol dir que ell es fa responsable d’aquesta situació tan complexa. Molt valent per la seva part, cal reconèixer. En situacions difícils, quan hi ha tendència a defugir responsabilitats, Sánchez decideix assumir-les totes. Però un cop fet això ho has de gestionar. I han triat el vessant militar.
Les crítiques del govern català a la gestió feta pel govern central han estat rebudes com “insolidaritat”. Però no només això: fins i tot les crítiques fetes per científics han estat atacades com “deslleialtat” per l’aparell mediàtic i polític del govern central. Manar significa rebre crítiques i davant les crítiques el Gobierno treu a passejar el codi militar. Feu cas i calleu. Qui parla, qui qüestiona, qui critica, traeix.
Torra és l’excusa. El que volen, en el fons, és obediència militar per protegir-se davant els perills del comanament únic que han assumit. La resposta a les crítiques que arriben des de Catalunya és només el símptoma de la vella malaltia del “ordeno y mando”, tan incardinada en la manera de fer d’un país que té com a cap d’Estat una figura imposada per un genocida com Francisco Franco.
Torra és l’excusa i darrere hi va tothom, fins i tot aquells ciutadans que s’atreveixin a sortir al seu balcó amb una cassola per protestar perquè el màxim comanament militar d’aquest país, el rei, és un corrupte evasor d’impostos. Només cal llegir amb atenció els diaris del nou (o no tan nou) règim militar. Podria esbandir la cosa amb una frase però la peça d’estudi és excepcional. L’endemà de la cassolada contra el rei corrupte, l’editorial del diari El País, titulada “Unidad real” tancava amb aquest últim paràgraf:
“Al mismo tiempo que el jefe del Estado comparecía, algunos ciudadanos decidieron expresar su protesta por las noticias conocidas acerca del patrimonio de don Juan Carlos. La Constitución y las leyes garantizan la libertad de expresión, pese al estado de alarma, y, en este sentido, quienes participaron en la protesta y en la reclamación ejercieron un derecho inalienable. Pero que ejercieran un derecho no quiere decir que cumplieran mejor que el resto el compromiso cívico que en este momento se espera de cada cual, y más cuando se ejercen responsabilidades políticas. No reconocer las evidentes prioridades e ignorar el sentido de la oportunidad, mezclando unos problemas con otros, solo puede ser prueba de oportunismo. Y no es oportunismo lo que exige este tiempo, ni lo que conviene al país, ni, tampoco, lo que merece la actuación irreprochable del Rey”.
La foto que il·lustrava aquest paràgraf -més propi d’un parte militar que de l’editorial d’un mitjà de comunicació en un país democràtic- mostrava una família mirant el dicurs a la televisió. El peu de foto deia: “Una familia sevillana sigue el discurso de Felipe VI este miércoles”. Només els va faltar afegir: “No como los rojos, los catalanes y los republicanos de los cojones”.
Els adalids de l’obediència militar s’esforcen a destacar la seva efectivitat i la rapidesa que proporciona no haver de discutir res amb els que han d’obeir. S’esforcen igual que s’esforcen a oblidar els enormes perills de manar sense el deure de respectar l’opinió (i els interessos) dels subordinats al seu “ordeno y mando“.
Explica Josep Fontana a “El siglo de la revolución”, tot escrivint sobre la Primera Guerra Mundial:
“Éste iba a ser un conflicto de una nueva naturaleza. (…) La tecnologia y la organización del aprovisionamiento estuvieron a la altura de las necesidades, no así la competencia de los militares. (…) que se habían acostumbrado entre tanto a las fáciles victorias en las guerras coloniales”.
Cal quedar-se a casa. Cal seguir les instruccions. És vital. Però cal negar-se a ser els millors soldats d’un rei corrupte. És vital per la nostra salut democràtica no caure en el pou d’obediència militar al que ens volen portar.
