Catalunya pot esdevenir l’únic país del món en el que es consideri públicament que saber idiomes és un inconvenient per dedicar-se a la política i no saber-ne una virtut. Ho explica molt bé la Pilar Rahola en el seu llibre sobre Mas: hi ha un discurs públic en el que ser el primer de la classe, tenir una carrera i un determinat nivell de formació, estar ben preparat, es considera un defecte que es pot retreure a un líder polític.
Ha reaparegut aquest discurs en algunes intervencions recents de responsables socialistes –fins i tot d’algú normalment sensat com Celestino Corbacho- en les que s’ha considerat que la formació i la preparació d’Artur Mas era un senyal de prepotència i algunes mancances del president Montilla, el certificat del seu origen popular i la seva identificació amb la gent normal. Certament, unes eleccions no són unes oposicions en les que escollim a qui més en sap, al més preparat. Hi ha altres coses. Però també hi ha de ser aquesta, en un percentatge o altre. I sobretot, no té sentit que hi siguin, però en direcció contrària: considerant que la formació i la preparació són plom a l’ala, una cosa negativa.
Quan un país predica en veu alta el menyspreu de les virtuts, de la formació, dels coneixements, i aborda l’elogi –l’elogi, no ja la comprensió- de les mancances, va pel pedregar. És suïcida sempre castigar les virtuts i premiar els defectes. Però a més, en aquest cas, és profundament injust. Ho és òbviament amb Artur Mas. Ho és també amb el mateix president Montilla. Montilla, com Mas, com tothom, té virtuts i té mancances. Sóc dels qui penso –i ho escrit- que si Montilla ha arribat on ha arribat és perquè té virtuts polítiques notables. Però com tothom també té mancances. Per entendre’ns, no parlar idiomes és una mancança. Això no l’inhabilita per ser president de la Generalitat, però seria millor president si en parlés. Convertir aquesta mancances en un valor afegit, fer-les passar per virtuts, generar un discurs que aplana el president Montilla a la simple condició d’home normal, fer descansar la seva defensa no en les virtuts que té, sinó en les seves mancances, és menystenir al president Montilla. Montilla és president gràcies a les seves virtuts i malgrat les seves mancances. No a l’inrevés. No com ens estan dient aquests dies des del mateix PSC, que és president gràcies a les seves mancances. Perquè llavors estan menystenint les seves virtuts.
En les eleccions no escollim només representants. També escollim governants. Si es tractés només de buscar representants, podríem triar als qui s’acosten més a nosaltres, als qui se’ns assemblen, als qui estan més a prop de la mitjana. Però si volem bons governants hem de triar a persones a les que els hi reconeguem coneixements, formació, preparació, virtuts objectives. Com més per damunt de la mitjana, millor. No s’hi val llavors la reivindicació de l’home normal. Està bé que un governant sigui normal en el tracte, en les actituds, en els gustos. Però ha de ser millor que la mitjana en la formació, en la intuïció, en la preparació, en el lideratge. Quan la formació es condemna com a prepotència i les mancances en la formació s’elogien com una acreditació de l’origen popular, no tant sols s’està alimentant una forma de ressentiment social absolutament destructiva. S’estan subvertint els valors de la societat. El que deia al començament: saber idiomes passa a ser un defecte i no saber-ne una virtut. No s’ho mereixin ni Mas, ni Montilla ni el país.
