Fa unes setmanes, el PSC va publicitar un vídeo per animar la pròpia tropa i dir-los que de vegades el que va segon és al final qui acaba guanyant. Ho feia a través de diverses imatges esportives. En elles, curses ciclistes o atlètiques, el que portava avantatge queia o es confiava o es desinflava a l’últim metre i el seu immediat –i de vegades llunyà- perseguidor, que corria menys, que anava fent la viu-viu al seu ritme, acabava traspassant abans la línia final.
Em va agradar la sinceritat d’aquest vídeo. En la immensa majoria dels casos, l’esperança del que anava segon no era rebre una injecció sobtada de forces i posar-se a córrer com un boig en els últims metres per guanyar l’etapa a l’esprint. Era que caigués el que anava primer. No confiaven aquests segons finalment vencedors en les pròpies forces i la pròpia velocitat, sinó en un alentiment accidental o per fatiga o per error del que els duia avantatge.
Passem de la metàfora als fets. Enquestes en mà, sembla difícil que CiU deixi de guanyar les pròximes eleccions al Parlament de Catalunya. Hauria de cometre una errada catastròfica, de magnitud insospitada. O hauria de tenir un accident. El que a hores d’ara sembla impossible, si CiU no baixa el ritme, és que el tripartit el pugui guanyar a l’esprint. Al contrari, amb el pas dels dies i de les nevades el tripartit pedala amb menys força i no fa l’efecte que el temps –ni el cronològic ni el meteorològic- jugui al seu favor. Al meu parer, excepte grans sorpreses, a CiU no el pot derrotar ara per ara el tripartit sinó un únic fenomen: la desmobilització general, la creació d’un clima tan decaigut i desinflat i recelós davant de tot que afecti a tot el conjunt de l’esfera política i que situï al votant convergent en el mateix desànim que té avui el votant del tripartit. En altres paraules, ara per ara a CiU només el pot derrotat el triomf d’un discurs populista i antipolític, el discurs del res no val res, el discurs del tots són iguals, el discurs que s’instal•li en un etern derrotisme que negui tota possibilitat d’esperança i de confiança. Però si això passés, si aquest discurs triomfés, si el guanyador moral de les eleccions fos el pessimisme i el desànim crònic, no tant sols perdria Convergència. Perdria el país.
No sorprendré a ningú si dic que a mi personalment ja m’està bé que guanyi CiU les eleccions. Però sobretot el que em sabria greu és que les eleccions del meu país es guanyessin a marxa lenta perquè el que va davant cau o perquè es desinfla o perquè s’equivoca. A aquest país li convé sempre i li és imprescindible ara que qui guanyi les eleccions ho faci a l’esprint, amb velocitat i força, no traspassant la línia amb penes i treballs, d’esma, amb un pam de llengua fora. O la pròxima legislatura comença així, amb una mica d’empenta i de confiança, o no anirem bé. No estic parlant de quants metres treu el primer al segon. Els que calguin per poder governar bé. Estic parlant de la força i de l’ànim amb el que arriben a la data electoral. Prefereixo, guanyi qui guanyi, un esprint final entre corredors que tenen força, que en tenen ganes, que arriben amb empenta, que no pas un final on tots plegats arriben esbufegant, esgotats i acaba guanyant el que s’equivoca menys. No a benefici de qui guanyi. A benefici del país que ha de governar.
