El vint-i-tres d’abril de 2009 José Luís Rodríguez Zapatero va dir amb la solemnitat que el caracteritza que “la sortida de la crisi serà social o no serà”. El mateix dia, en el mateix míting, va afegir “no acceptaré el xantatge de ningú, ni per abaratir l’acomiadament ni per retallar la despesa social, i tampoc els cínics cants de sirena que demanen reduir la despesa pública”. I encara, reblant el clau, deixava caure: “amb crisi o sense crisi, seguirem incrementant l’import de les pensions, el salari mínim i les beques”.
Val la pena fer memòria d’aquest ridícul (planetari, Leire Pajín?) avui que el congrés convalidarà el decret de reforma laboral aprovat per l’executiu central la setmana passada. En aquest cas, recordar ens serveix, una vegada més, per constatar la veritable naturalesa d’un governant que no ha tingut mai -ni tindrà- les mínimes capacitats que són exigibles per ocupar la cadira presidencial.
Tot el que s’ha fet en el darrer mes, i el que queda per fer en els propers, era i és necessari, imprescindible, inajornable. Però pel camí s’han perdut un grapat d’anys en els quals Zapatero ha viscut enrocat en un fanatisme nascut de la poca lectura i pitjor enteniment.
Zapatero encara és el que era, no ens equivoquem. Només que ara ja no fa el que vol i creu, si no el que li diuen i deixen. Ahir, sense anar més lluny, Obama el va trucar per felicitar-lo, encoratjar-lo i, de pas, recordar-li els deures que encara li queden per fer..
Esperem que aquesta dimissió forçada i invisible del president del govern espanyol no tingui tornada enrere i resulti definitiva. Ens agrada més aquest titella que només fa de secretari i executa disciplinadament allò que li ordenen que no pas l’il.luminat que volia acabar amb la set del món repartint aigua salada.
