M, de MAL; “Dit de manera teològica –cal estar atents, doncs molt poques vegades jo parlo com a teòleg- va ser Déu qui, al final de la seva jornada de treball, es va estirar sota l’arbre del coneixement en forma de serp: així descansava de ser Déu… Ho havia fet tot massa bell… El diable és senzillament l’ociositat de Déu cada set dies…”
(Friedrich Nietzsche, Més enllà del bé i del mal, dins Ecce Homo)
Nietzsche associa la idea d’evolució de l’art a la lluita entre els conceptes d’apol•lini (entès com allò ordenat, equilibrat, simètric, racional) i dionisíac (relacionat amb el desordre, la irracionalitat, el desequilibri, a tot allò que és més passional). El bé i el mal. De fet, si parem atenció a alguns fets que passen a casa nostra coincidirem amb Nietzsche que és absurd perdre el temps buscant la veritat, perquè no n’hi ha cap de certa i única. Simplement juguem a ser apol•linis quan la realitat és una altra.
MILLET, L’OMBRA DE DUBTE SOBRE ELS PARTITS. Finalment, després de més de dos mesos des que els Mossos d’Esquadra van entrar al Palau de la Música, el jutge que investiga el desviament de fons de la Fundació ha citat a declarar Fèlix Millet i Jordi Montull com a imputats. La gran cita està prevista pel 19 d’octubre. Ja era hora. Durant tot aquest temps, ha anat calant en l'(in)conscient de tots la idea que, evidentment, Millet no ha delinquit tot sol, sinó que en tots aquests anys ha tingut necessàriament la col•laboració -o si ho prefereixen diguin-li connivència, relaxament, complicitat moral o vista grossa- d’institucions públiques i privades, empreses auditores i partits polítics. No hi ha ningú al país que no pensi que si s’estira del fil s’arribarà a l’eterna sospita sobre el finançament (irregular) dels partits polítics i més després que la setmana passada es fes públic el conveni de la Fundació Orfeó Català-Palau de la Música amb la Fundació Trias Fargas de CDC. Novament, Millet i la seva estratègia ha tornat a guanyar la partida. L’ombra de dubte ja plana sobre els partits polítics i alguns més que d’altres s’afanyen a demanar responsabilitats. De moment, però, la justícia només investiga la Fundació. S’atrevirà a entrar en els comptes del Consorci, on hi són representades la institució de la Generalitat, l’Ajuntament de Barcelona i el Ministeri de Cultura? L’Oficina Antifrau –encarregada també de trobar irregularitats en els consorcis- ja ha insinuat que mentre estigui en mans de la justícia, ells no hi entraran. Caldrà veure si, per primera vegada, la societat catalana guanya la batalla a l’oasi o bé continuarà el soroll per no res.
REAGRUPAMENT, LAPORTA I LA LLIBERTAT DE VOT. Joan Laporta no va assistir finalment a l’Assemblea Constituent de la direcció de Reagrupament, l’associació política que neix amb voluntat de partit i que pretén convertir-se en el referent electoral independentista. El president del Barça juga a dues bandes i després de deixar-se estimar per Joan Carretero durant la Diada, ara li toca el torn a Esquerra Republicana i en una data prou senyalada: l’aniversari de l’afusellament de Lluís Companys, el pròxim 15 d’octubre. Laporta participarà en l’encesa de torxes que cada any fa ERC a Montjuïc, acompanyant la comitiva liderada per Joan Puigcercós a les sis de la matinada. De tant jugar, que no acabi prenent mal, en Laporta. D’altra banda, tant ERC com també CiU miren de reüll Reagrupament. El cert és que ni a un ni a l’altre els hi fa cap gràcia que els de Carretero entrin en la carrera electoral perquè, no ens enganyem, esgarraparà vots a uns i altres. Ara bé… amb quin programa electoral es presentarà Reagrupament a les eleccions del 2010? La candidatura funcionarà de manera assembleària i els possibles diputats disposaran de llibertat de vot al Parlament ja que el que els uneix és la independència. La llibertat de vot és positiva. Ara bé, quina Catalunya independent vol Reagrupament: d’esquerres o de dretes? Vol una Catalunya amb impostos o sense? Una Catalunya amb o sense subvencions a les escoles d’elit? Alguna cosa hi hauran de posar en el programa electoral, més enllà de la independència.
SMS, PRIVATS O PÚBLICS. Una de les conseqüències immediates de la publicació de fotografies dels SMS de consellers i diputats podria ser la restricció informativa. No és la primera vegada que això passa. Ja fa temps que es va prohibir l’entrada de càmeres de televisió a l’hemicicle del Parlament i es van acabar aquelles fantàstiques imatges de diputats badallant o dormint que tant amenitzaven les cròniques polítiques. No sóc partidària de la publicació de l’SMS de Joan Saura reconeixent que el discurs de Montilla era un “tostón” i tampoc el de Daniel Sirera qualificant el seu partit de “merda”, tot i que puc entendre els motius dels diaris per fer-ho. Els missatges són privats, com ho pot ser una carta. Ara bé, que els diputats s’enviïn entre ells SMS no ho trobo tant escandalós com un altre fet totalment normalitzat entre els nostres parlamentaris: estar penjats del Facebook, del Twitter, i d’altres fòrums de la xarxa mentre fan veure que segueixen la sessió de control o les intervencions dels seus dirigents. Això, també es pot veure en cada ple i, en aquest cas, és ben públic.
