Millet, Arenys: que n'aprenguin!

En una única setmana el país ha recorregut una distància colossal. La que va entre els resultats del referèndum d'Arenys i la confessió de Fèlix Millet

El desconcert que travessa la vida pública és oceànic. Els nostres prohoms semblen espantats, esglaiats, esfereïts. Per exemple: la gent de la política –tant si manen com si no, càrrecs i aparells de tots colors– canten tots a cor, com si no hagués passat res: ens cal la política ara més que mai.

Quina política? La mateixa que ens ha dut tots aquests trasbalsos?

Josep Manuel Jiménez, portaveu de la CUP a Arenys, deia l'altre dia a El Punt:

«T'adones que la realitat és que el poble és més patriota que els seus polítics, que no n'estan a l'altura. Em va sorprendre veure tants polítics [el diumenge a Arenys] que m'agradaria saber què fan per defensar el país. […]»

Trobo que té un punt.

Podeu substituir "polítics" per millets. Aquests no hi eren, a Arenys, però te'ls trobes per tot arreu amb la suficiència de qui es creu el penell moral, intel·lectual, social i econòmic del país. De qui té en exclusiva la representació de la societat civil.

Compareu també la confessió d'en Millet amb la confessió de Carles Móra a Vilaweb. Qui és més societat civil?

Podem recuperar el tremp? I tant! Tiro de veta dels clàssics contemporanis. Un, Alexis de Tocqueville. A "La Democràcia a Amèrica" assenyala que la força d'Amèrica consisteix en la tendència a unir-se en associacions voluntàries, mentre que la principal preocupació a llarg termini seria l'egoisme que duu a cada ciutadà a viure a part, "estrany al destí de la resta". Li preocupava aquest individualisme, que combinat amb la societat de masses i el partidisme, ha produït l'omnipresent Estat burocràtic contra el qual avui ens rebel·lem.

Dos, Jürgen Habermas. A "Ai, Europa", manifesta la seva inquietud que la política envaeixi l'esfera pública, l'encarregada de formar els interessos comuns i traslladar-los a l'àmbit del poder. I insisteix en la tasca de "domesticar" el poder polític amb els recursos, institucions i filtres de l'espai públic, entre els quals destaca la necessitat de promocionar una ciutadania participativa i influent.

Sóna bé tot això, oi?

Encara n'hi ha un tercer: Daniel Innerarity. A "El futuro y sus enmigos" fa una advertència habermasiana que ve molt al cas: "si és veritat que la política s'ha acabat, què significaria això per a nosaltres? Suposaria la fi d'aquest limitat control sobre el destí que aconseguim les societats humanes quan decidim entre tots els afers col·lectius, sense confiar-los al saber dels experts, a la fúria dels fanàtics o a la burocràcia administrativa".

Tenim prohoms que puguin encarnar aquests principis? A l'alçada del repte d'Arenys i d'aquests nous Fets del Palau? Encara no. Els toca fer un salt, superar la por i el desconcert, recuperar-se. Deixar de mirar-se el melic. La gent, el poble, estem preparats de fa temps. El país hi és i a ells encara els esperem. I és genial que sigui la gent, el poble, el país, qui hagi deixat als nostres pròcers badant, superats, sense saber per on bufa el vent. Quina gran lliçó. Que n'aprenguin!

 
 

Comentaris