Les necrològiques de Michael Jackson que han inundat la premsa durant aquesta última setmana han insistit en prioritzar (o si més no separar) l’activitat musical del rei del pop de la seva vida personal, pensant especialment en l’última etapa freak del cantant. Dissenteixo d’aquesta aproximació, perquè Jackson sempre m’ha interessat molt més personalment que musical i perquè no concebo el difunt rei del pop com un personatge estrafolari, sinó més aviat com una conseqüència lògica i inevitable de la civilització occidental. Primerament, Michael Jackson ha estat una de les principals icones que ha transversalitzat un aspecte tan sacre del nostre imaginari com és la raça. Que un tòtem de la música negra acabi amb la pell més blanca que la Verge ha indignat profundament els negres més racistes (que també n’hi ha, per cert), però ha estat sobretot un moviment que el gran públic no ha entès degut a un curtcircuit dermatològic i identitari. Pot un músic d’inspiració clarament negra acabar amb una pell que no li pertoca? Podem canviar la raça (i el discurs racial) transformant solsament el color de la pell? Els pot semblar una discussió irreal, però estic segur que –ben aviat- la nostra raça serà tan susceptible d’ésser transformada com el nostre sexe. I, si això acaba essent normal, Jackson –insisteixo- en serà un pioner.
La conducta sexual jacksoniana també ha estat difícilment entomada per l’imaginari més estricte; a Jackson no l’han criticat per pedòfil (de fet, mai no s’ha demostrat que ho sigui en un jutjat), sinó per una conducta asexual fundada únicament en el contacte amb infants. Com va dir a un entrevistador, en unes declaracions tan polèmiques com risibles, “quan vostè pensa en el llit ja pensa en sexe, però jo no hi faig sexe, amb els nens; els tapo, dormim junts, mengem galetes… tot és molt dolç.” Jackson deia la veritat, i els seus enemics no el volien enfonsar per immoral, sinó per ser el portantveu d’uns costums que no s’ajustaven a cap paradigma. Novament, això de dormir amb nens els pot semblar un atac a la normalitat antropològica. Però han de pensar que la infantilització dels adults és a l’ordre del dia. Actualment, les oficines de Google ja tenen una zona de lleure (els anomenen playgrounds) on alts executius es comporten com infants, fent música i saltironejant alegrement. Igualment, als Estats Units ja hi ha reunions d’adults desconeguts que es maseguen i s’abracen com infants (les cuddle parties), i no són un fenomen aïllat. Novament, aquesta equiparació del nen amb l’adult tacarà inexorablement el terreny convivencial i sexual. Si creuen que desbarro, vagin a l’hemeroteca i mirin la premsa de fa vint anys; està plena de coses que els nostres predecessors van profetitzar com a impossibles.
Em sobta també, paral•lelament, que conductes del cantant com ara modificar-se el nas o portar mascareta per no respirar aire contaminat aixequin tanta polseguera. Es pensen que les models no es canvien igualment la cara? Són més tolerables els nombrosos retocs que pateixen les imatges que consumim irreflexivament? És Jackson l’única persona que han vist circular per una ciutat amb mascareta, encara que sigui només per pur esnobisme? En aquest sentit, és del tot simptomàtic que la mateixa civilització que ha creat Jackson sigui la que ordeixi una trama bestial per caricaturitzar-lo com una raresa inservible. De fet, sobten encara les ganes per fer encara més bèstia el relat de la seva mort. No n’hi ha hagut prou amb que s’hagi fotut pastilles o que el cor, cansat de tants atacs, hagi decidit que potser seria el moment de parar i anar-se’n de vacances. Cal més merda, més sordidesa per fer rendible la persona tràgica del cantant. Això és l’únic que els ha faltat als seus creadors per tal d’assolir la jugada perfecta; una mort encara més humiliant. Pobre Michael; morir tan fatigat, tot perquè algun dia t’hagin de reconèixer com a pioner. I no pas de la música…
