Per ser alcalde, ministre d’Interior i primer ministre, a França, has de ser francès des del serrell fins a l’ungla del dit petit del peu. Ho has de semblar i t’ho has de creure. I si a sobre somies amb ser president de «la grandeur» algun dia, no t’apartis ni un mil·límetre de l’ortodòxia republicana. Això és el que ha fet tota la vida Manuel Valls: demostrar que és més francès que els francesos de naixement i ADN, més poli que els polis més durs. Que hagués nascut a Barcelona o fos fill d’un pintor català formava part d’aquell punt d’exotisme innocent, folklòric, que sempre convé a un currículum polític colorista i amable.
Mai no va ser un català ni un barceloní que s’havia fet francès: com a molt es presentava com el fill francès d’un pintor espanyol, que havia nascut a Barcelona per un gest sentimental dels seus pares. Ell era francès-francès: «L’État, c’est moi». Tampoc no va ser mai socialista: l’exalcalde d’Evry, l’home de la mà dura, és un dels autors intel·lectuals del suïcidi històric del socialisme francès. Sempre li estaran agraïts per la seva gran contribució a la catàstrofe.
I ara, desenfeinat i desacreditat com està a França, resulta que ha redescobert que és tan, tan barceloní, i que enyora tant, tant, allò de fer d’alcalde d’Evry, que no té inconvenient a deixar-se seduir per Albert Rivera i jugar a presentar-se com a candidat a alcalde de Barcelona. Just la ciutat que mai no va voler que fos la seva: segur que hagués preferit mil vegades néixer a París. No hi ha color, clar.
La jugada és bona, per a segons què. Per fer soroll i obtenir titulars i fotos i vídeos a dojo. Per posar nerviós tothom. I per convertir les municipals en un plebiscit, així de bèstia i de destraler.
Ni a Rivera ni a Valls no els importa Barcelona. L’únic que busquen és posar una falca a Catalunya, un Donald Trump que des del primer dia es dediqui a fer de Barcelona una ciutat espanyola.
Valls és la promesa d’una Barcelona convertida en antipoder de la Generalitat. Valls seria el «president bis» que no va poder ser a França. Aquí tindria l’encàrrec d’erigir-se en una mena de virrei, molt més eficaç que en Millo.
La seva és una estratègia dinamitera. L’objectiu és trinxar Catalunya amb un candidat de segona mà, que no té recorregut polític ni credibilitat al seu país, que s’ha llançat en braços de Macron a la desesperada i que s’ha quedat amb un pam de nassos. Això sí, el presenten aquí com si fos una estrella del rock al costat dels provincians barcelonins i catalans. Ens diran que seria un fantàstic alcalde, que tindrà les portes obertes a Madrid i a París, i si molt convé a Brusel·les: pensen que som tan ingenus i provincians que ens ho empassarem, i probablement força gent que s’ho empassarà. Si es diu Manolo i Valls, ens el vendran com un gran espanyol amb un toc moderadament català. Si va arribar a primer ministre de França, podrà fer d’alcalde d’una ciutat de segona sense despentinar-se.
Ell serà la salvació de la pàtria, el salvador de l’unionisme, ell, que mai no ha volgut ser ni espanyol ni barceloní i que més aviat se n’ha amagat i avergonyit de les dues coses.
I encara diran que, de la seva mà, volen fer de Barcelona la segona capital d’Espanya, un conte més vell que anar a peu. O que portaran aquí el Senat, un altre bon acudit.
Però, tanmateix, al darrere de l’operació Manolo s’hi amaga un referèndum. El mateix referèndum que l’independentisme aspira a injertar a les municipals, com a sortida desesperada a la via morta, com a nou joc de mans per continuar entretenint la canalla mentre explora les possibilitats d’un autonomisme emprenyat i rabiüt, el «fem govern» i anem tirant.
Si tot l’unionisme s’agrupa en unes sigles i tot l’independentisme en unes altres, si això acaba quallant, què en surt? Un referèndum binari. Sí o no. I ja hi tornem a ser: no servirà per a l’independentisme però sí per a l’espanyolisme o per al «tabarnisme». I mentre juguem als referèndums tàcits o implícits, mentre ho convertim tot en un succedani de referèndum, l’1 d’octubre va quedant enrere i ens anem oblidant que potser, potser, el camí no era aquest i que pot acabar esdevenint el parany definitiu, amb el Manolo Valls o sense ell.
