Messi i el Rei

"Em sembla fantàstic que Messi toqui el dos, però és d'una mentalitat submissa i mediocre buscar culpables que no siguin el propi jugador"

És fàcil ser lleial a algú que ens dona tot allò que necessitem i no demana res a canvi. O, si ho fa, la diferència en l'intercanvi és favorable a nosaltres. La lleialtat surt de manera natural cap a una persona, o família, o amics que ens aporten exactament allò que necessitem. Comfort, comoditat, suport, ànims, diners... felicitat, en una paraula. Però la lleialtat no és una paraula inventada per utilitzar en situacions fàcils. Al contrari. "Lleialtat" és un concepte que només té sentit quan les coses van mal dades. Perquè és en aquestes situacions quan la lleialtat es posa a prova. Quan la família, els amics o la parella no ens donen tot el que volem, però ens necessiten. Quan no ens és còmode ser lleials, però hem d'estar al costat d'aquells a qui devem lleialtat. Aquest és l'únic moment a la vida on la lleialtat té sentit. Us posaré un exemple força il·lustratiu: quan van descendir la Juventus a segona divisió Buffon i Del Piero es van quedar a l'equip. Van ajudar a tornar l'equip a primera divisió i van guanyar la Lliga. Això és lleialtat.

Ja sabeu on vaig a parar, no? Messi és, segurament, el millor futbolista de la història. Ho ha guanyat tot i ha destacat per sobre dels rivals i companys. Ens ha donat anys de glòria i ha estat lleial al Barça mentres el Barça li facilitava les condicions apropiades per al seu èxit. Comoditat, admiració, excel·lència professional i totes les eines per afavorir el seu creixement com a futbolista. Això no és lleialtat. I em sembla fantàstic que Messi toqui el dos, però és d'una mentalitat submissa i mediocre buscar culpables que no siguin el propi jugador. És ell qui vol marxar perquè se li acaba la carrera i segurament pensa que té més possibilitats en un altre club. Em sembla perfecte, insisteixo. Té tot el dret del món a fer-ho, però aquesta decisió té un preu, i també està bé que en sigui conscient. El preu de la deslleialtat. El preu de deixar el club quan més el necessita. El preu d'haver d'assumir que sense Xavi, Iniesta, Puyol i Dani Alves les coses costen més. El president del Barça les ha fet de l'alçada d'un campanar, cert, i segurament Messi també vol marxar perquè n'està tip, d'aquesta junta. Però no és lleial a una afició que el necessita més que mai.

 

És culpa nostra, al final. Perquè exigim lleialtat a persones i institucions que no tenen cap compromís sincer amb nosaltres. És penós veure quants coneguts lamentan la poca lleialtat de la seva empresa perquè els ha fet fora o els ha abaixat el sou. La lleialtat és quelcom preciós i molt poca gent l'exerceix amb honestedat i altruisme. Els pares, la parella, un o dos amics... Demanar-la a un futbolista o a un empresari és pura fantasia i, si es dóna el cas (amb Del Piero o Buffon) és absolutament admirable i digne de menció. Mireu si n'està a l'ordre del dia, la deslleialtat, que la té fins i tot el cap de l'Estat per obra i gràcia de Déu. El rei emèrit ha traït la seva nació abandonant-la sense miraments per salvar el cul. No ha estat lleial al seus súbdits, únicament a la seva butxaca. I ho ha estat el seu fill, rei actual, amagant tota l'operació malgrat que era una ofensa evident a la ciutadania. La lleialtat la trobareu a casa, si teniu sort, i potser en dos o tres esportistes o polítics que fan prevaler el seu compromís a la seva comoditat. 

 

Comentaris