Més Txarangos i menys polítics demanant perdó

"Quin mal que ens han fet determinats politics que fins fa quatre dies la seva paraula semblava revelació divina!"

La darrera enquesta del CEO ens diu que "només" un 41 per cent dels catalans avui estaria a favor de la independència mentre que el 2012 el suport s'enlairava fins al 57 per cent. El 2012, val la pena recordar-ho, vivíem encara amb l'embranzida d'aire fresc i engrescador que el moviment de les consultes per la independència havia encomanat a una majoria de la societat catalana. Llavors què ha passat i què explicaria aquesta baixada o descens en el suport a la independència. Al meu modest entendre hi ha tres elements a tenir en compte: primer, cal relativitzar la veracitat de les enquestes i més tenint present que més d'un 47 per cent de catalans fa dos mesos, sis punts més que el 41 de les enquestes, van votar partits favorables a la independència; segon, una part de la societat, potser encara no majoritària dins l'independentisme, es sent decebuda per l'actitud, a voltes, poc coherent i, altres voltes, absurdament servil de la nostra classe política sobiranista i que deixa tocat el sentiment i la voluntat independentista d'una part de la població; tercer, quan el poble ha liderat el procés i els polítics l'han acompanyat i, no pas dirigit, l'independentisme ha crescut a totes les capes, algunes d'elles poc permeables, de la societat.

 

No seré pas jo qui defensi els àcrates, tota societat necessita d'un vertader, genuí i ferm lideratge polític. Altrament res, de bo i efectiu és possible; el problema és que, moltes vegades, existeix una deficient sintonia entre el que vol o vota la gent i el que acaben decidint i fent llurs polítics. Ara, no paga la pena recordar les desenes d'incompliments del procés, des d'esperats retorns a declaracions judicials o mediàtiques farcides de mitges veritats, exageracions que no volen ser mentides o exculpacions que menys renegar de pare i mare –no els ho devien d'exigir els jutges- acabaven renegant de tot. Algú dirà o, potser molta gent, que davant d'un jutge tota estratègia és bona, fins i tot la de la falsedat per tal d'assolir l'objectiu d'evitar presó. No puc estar més en desacord amb semblant estratègia tractant-se de casos polítics i tractant-se de fiscals i jutges que són espanyols abans que membres respectables de la seva professió. No hi estic d'acord primer per sentit del ridícul, segon perquè empastifa la seva causa individual i no dignifica en res el que han fet, fins i tot els seus clamorosos errors, que essent ben intencionats mereixerien la nostra disculpa i finalment perquè castiga, amb la seva manca de veracitat la història d'un poble que sí va creure que l'1 d'octubre era un referèndum i que la independència no era gens simbòlica i ,despres de tantes negatives al diàleg espanyoles, unilateral. A més, afegeixo que desconeixen superlativament la mentalitat castellana i amb semblants declaracions gens edificants encara exciten més la cabra hispànica, coneixedors que els estan mentint, i el judici, per cert, encara no ha començat. No els desitjo cap mal però és clar que molts d'ells han estat terriblement inconscients i, en certs casos, perillosament aconsellats per uns advocats que, coneixent les lleis, demostren un perillós i colpidor desconeixement del què és i representa una causa política i nacional.

 

 

I aquí ens arriba en Txarango o els Txarangos des de Madrid fent una defensa, natural i sense complexes, de tot allò que alguns polítics obliden o volen fer passar per simbolismes. El simbolisme va ser una corrent artística de finals del XIX i principis del XX i, per bé que tenia molt de deliri, potser els polítics processistes s'alinearien encara més amb el moviment surrealista que entenc porta l'exageració i superficialitat cap a l'extrem dels extrems. El discurs de Txarango ens dignifica com a poble i ens reivindica com a societat honesta, decidida i valenta. I ens allunya de la imatge, en part justa, de mercadejar embolicats amb la bandera catalana tant típica i tòpica que encara no ens l'hem tret del damunt. Quin mal que ens han fet determinats politics que fins fa quatre dies la seva paraula semblava revelació divina! Txarango són els milers de catalans que van votar a les consultes, al 9N i ara fa poc l'1 d'octubre. Txarango són els catalans que van rebre de valent pel mer fet d'atansar-se les urnes del referendum, Txarango és el senyor que va perdre un ull, -simbòlic també?-, el que va patir un infart i tants d'altres que van rebre bastonades físiques o verbals de forma i manera injustes i indecents. Txarango són els nostres presos i exiliats, Txarango potser també som tots els que, amb més o menys fortuna o encert i des d'àmbits diferenciats, hem treballat per la independència i la democràcia. Però el que no és Txarango són tots aquells que s'amaguen, s'esmunyen i es contradiuen tot demanant artificiosament perdó. Txarango és aquesta nova Catalunya que reclama nous lideratges i que vol viure en pau i llibertat. Tot això se'n diu dignitat que, com la joventut, és un diví tresor a preservar i a no tacar.

 

Comentaris