Finalment, s’ha concretat la reversió que desitjaven la major part dels electors andalusos que van votar PP, Ciutadans i Vox. El pacte entre la dreta extrema i l’extrema dreta té quatre gotes d’ingredient andalús dissoltes en tones d’espanyolitat, en sintonia amb uns ciutadans que confien molt més en Madrid que en les institucions pròpies. Per Andalusia va començar el café para todos i per Andalusia comença la reconquista, entesa com un rearmament nacionalista de l’Estat i l’afiançament d’una estratègia d’aniquilament de les expressions nacionals diferents a la de matriu castellana i de justificació de la dictadura. Més terra sobre la tomba de Lorca.
Torna, per tant, l’Andalusia dels señoritos, la que va regalar els símbols nacionals a Espanya (toros, processons, legionaris, folclore, monterías…) per convertir-se en un territori políticament pobre i socialment desigual. És l’Andalusia de les elits extractives que s’hi van quedar, diametralment oposada de la dels andalusos que van venir a Catalunya, dels que van convergir dins del PSUC, dels sindicats i de les associacions de veïns amb les classes mitjanes republicanes que havien perdut la Guerra Civil.
Des de Madrid s’han inventat un enemic català i en Madrid s’han refugiat els 1’8 milions d’andalusos que han provocat un tomb històric. La societat andalusa torna a governar-se com en l’època del terratinent absent; des de la metròpoli que els explota amb maneres paternals.
