Encara que fos de forma breu i més aviat simbòlica, el Parlament de Catalunya va proclamar el 27 d’octubre passat la República Catalana. La reacció de les institucions espanyoles és prou coneguda: excedint de manera reiterada les formes i els continguts propis d’una cultura democràtica, n’ha impossibilitat la materialització pràctica amb l’aplicació espúria del famós article 155. Tanmateix, lluny de frustrar les expectatives dels partidaris de la independència, els ha fet adonar que el camí serà més llarg i costerut del que, de vegades, havia semblat.
De totes maneres, més enllà de considerar que un estat català adoptaria la forma pròpia de la república, ens hauríem d’interrogar també sobre si som una societat prou republicana. En aquest cas, la terminologia ens confon més que no pas ens ajuda. Tenim, d’una banda, la república com a alternativa a la monarquia a l’hora d’estructurar institucionalment un estat. I, encara que puguem pensar que la primera és preferible a la segona, el fet de ser una república no garanteix la democràcia en absolut. Era república la Unió Soviètica de Stalin, ho era el Xile de Pinochet i, actualment, ho són l’Egipte d’Al-Sisi i la Corea del Nord de Kim Jung-un, un petit mostrari de règims dictatorials.
Per això, també tenim el republicanisme entès com una filosofia política que vol sostenir la societat en uns valors profundament democràtics. Arrenca amb les idees que van sustentar les revolucions francesa i nord-americana al segle XVIII, però s’ha enriquit amb grans aportacions de pensament al llarg d’aquest temps. Ara fa vint anys, el politòleg d’origen irlandès Philip Pettit n’intentava fer una síntesi moderna que va tenir, aleshores, un cert ressò. Es tracta, en definitiva, de crear les condicions i les garanties perquè ningú no se senti arbitràriament sotmès a un altre, un propòsit que es vincula no només als dissenys institucionals sinó també, i de manera molt incisiva, als models econòmics i socials imperants.
El president Puigdemont acabava el seu missatge de Cap d’Any amb el motto de la Revolució Francesa: llibertat, igualtat i fraternitat. Valgui també com a resum de l’ideal republicà. Ara bé, hem de tenir presents que aquests tres mots –o qualsevol altra formulació que puguem adoptar– no només revelen les obligacions dels poders públics sinó també els valors que haurien de guiar les relacions dins la societat. I és, en la mesura que impregnin profundament aquestes relacions, que la democràcia serà una vivència col·lectiva i no una mera litúrgia d’elecció dels càrrecs públics.
Tot i que aquests últims temps hem vist aflorar dins de la societat catalana molts d’aquests valors, ni estan prou estesos ni prou consolidats. Per això, en paral·lel al projecte de crear una república, caldria fer molts esforços –des de la política i des de la societat civil (l’autèntica)– per avançar en el republicanisme com a cultura política, econòmica i social.
Probablement, aquest és el gran repte del 2018.
