En gairebé tot el món democràtic, les campanyes electorals s’assemblen molt. La socialdemocràcia promet més coses, més obres, més protecció social. El centre-dreta liberal promet abaixar els impostos. La socialdemocràcia reconeix que per fer més coses haurà de mantenir els impostos alts, però intenta dir que no gaire. El centre-dreta reconeix que per baixar els impostos haurà de reformar determinades prestacions socials, però intenta dir que no gaire. Però la lògica és aquesta: per fer més coses fan falta més diners, per abaixar els impostos cal deixar de fer coses. Hi ha en tots els casos una variable, que forma part també de les campanyes electorals: es poden fer més coses amb menys diners si es gestiona millor. I per tant, tothom, a més de defensar el que ideològicament li toca, intenta convèncer l’electorat que serà ell qui gestiona millor.
És aquest també el model de la campanya electoral catalana? En part, sí. El PSC vol lluir polítiques socials, despesa social. CiU promet contenció dels impostos. L’oposició fonamenta les seves esperances d’arribar al govern en la promesa de gestionar millor. I el PSC diu que CiU enganya als ciutadans quan promet fer més coses –més obra pública, per exemple- amb menys diners, és a dir, mantenint o rebaixant impostos. Aparentment, la nostra campanya electoral s’assembla a les de tot el món.
Però hi ha –sense sortir del tema de les despeses i els impostos- un fet diferencial, una dada específica. En qualsevol país del món, els socialistes tindrien raó en el seu retret: no es pot prometre a la vegada fer més coses i abaixar els impostos. Però a Catalunya hi ha un marge per fer les dues coses a la vegada: reduir el dèficit fiscal. Si es redueix el dèficit fiscal, si dels diners que se’n van a Madrid en tornen més o si encara millor no se’n van a Madrid per tornar, sinó que ens els quedem aquí i definim quants en passem a l’Estat, es podran fer més coses sense apujar els impostos. Allò que en qualsevol país del món són faves contades –o incrementes els ingressos o abaixes les despeses- a Catalunya té una tercera derivada: si trobes una fórmula eficient per reduir el dèficit fiscal, si surts de la trampa de la solidaritat forçosa i crònica, del règim comú en el finançament autonòmic i de la baixa despesa de l’estat a Catalunya, es podran fer més coses sense apujar els impostos.
A qualsevol país occidental, els partits han de respondre dues preguntes en una campanya electoral: què volen gastar i com volen ingressar. A Catalunya n’han de respondre tres: aquestes dues i com volen que ens repartim amb l’Estat el que ingressem a Catalunya. La independència és una resposta. El concert és una resposta. El federalisme és també una resposta. Quan els socialistes diuen que no voldrien el concert ni regalat, perquè encara que dóna més diners significa desentendre’s de la resta de l’estat, també estan responent a aquesta tercera pregunta. Es poden fer més coses sense apujar més els impostos? Al món, en general, no. A Catalunya, sí: rebaixant el dèficit fiscal. I si no, que els hi preguntin als bascos: què paguen i què poden fer. I els socialistes bascos sí que estan a favor del concert.
