Això del patriotisme té de tot, com les cases bones d’abans: defensors i detractors. En el seu nom s’han escrit algunes de les pàgines més belles, heroiques i solidàries de la història de la humanitat. Però també en nom seu, la mateixa humanitat ha estat capaç d’arribar a les més grans de les vileses, al màxim dels horrors, als gestos més menyspreables. El patriotisme que no es fa malbé, transformant-se en nacionalisme xenòfob, excloent i supremacista, ha acompanyat sempre tots els processos d’emancipació nacional, arreu del món, al llarg dels segles, i s’ha expressat així, tant en les hores adverses, com en els dies més gloriosos. És normal, doncs, que tothom s’estimi el seu país i vulgui transmetre als seus, com un patrimoni compartit, el mateix sentiment d’afecte i identificació.
A Espanya, però, entre certes persones d’esquerres, existeix un rebuig cultural cap als termes “pàtria” i “patriotisme”, en particular quan aquesta pàtria i aquest patriotisme són catalans. I, és en aquests casos que apareix tot aquell discurs tan rebregat de “ciutadans del món”, com si els catalans fóssim del planeta Mart. Curiosament, aquesta mateixa esquerra s’omple la boca en lloances, comprensió o complicitat, amb l’esquerra llatinoamericana amb la qual els uneix el vincle de l’idioma que tenen en comú. A molts dels que se’n riuen de l’existència d’una “pàtria catalana”, o del “patriotisme català”, els cau la bava davant el “patria o muerte” dels comunistes cubans, o les proclames patriòtiques, sovint nacionalistes i tot, que van de bracet amb els discursos quotidians de la majoria de l’esquerra llatinoamericana, veneçolana, boliviana, equatoriana, argentina, uruguaiana o xilena, entre altres. Es veu que totes les pàtries són bones, lògiques, normals, llevat de la nostra, clar.
Cal dir que, per aquests verals, també hi ha gent a qui aquests conceptes provoquen una certa aversió, fins i tot entre independentistes. No crec que sigui cap descobriment recordar que moltes de les millors hores de la nostra història, en tots els àmbits de la nostra vida col·lectiva com a societat nacional diferenciada, no haurien estat possibles sense patriotisme. Per això el nostre ha de continuar sent un patriotisme d’afirmació, positiu, emancipador. I crec que és, justament, aquest patriotisme el que ens ha acompanyat fins ara en tot aquest procés i allò que explica les raons de l’èxit popular i de tants gestos, esforços i compromisos individuals per la causa del país i la seva llibertat. És la suma de tots ells allò que ens ha dut fins aquí.
Dit això, sabent que no hi ha emancipació nacional possible sense patriotisme, tampoc no es pot arribar a la victòria final exclusivament amb patriotisme. El patriotisme és indispensable, ben cert, ja que ningú no mourà un sol dit, ni arriscarà res, per un país que no s’estimi, però només amb patriotisme no n’hi ha prou per a guanyar. Entre els dirigents institucionals, polítics i socials del procés independentista, el patriotisme és indubtable, com també ho és el seu coratge. Virtuts aquestes, valentia i patriotisme, que continuen tenint aquelles persones que han acceptat de formar part del govern de la Generalitat i del Parlament, en les condicions actuals, quan les possibilitats de mesures repressives futures, que els afectin personalment, són més que evidents.
Sovint, però, ha fet l’afecte que, per dir-ho en termes comprensibles, hi ha hagut més patriotisme que ciència. En aquestes hores tan transcendentals per al nostre futur, moltíssim més del que ens pugui semblar, ja no hi ha d’haver marge per a la improvisació, l’amateurisme, la manca d’estratègia, els cops sobtats i imprevistos de volant en plena ruta, les batusses de vol gallinaci entre sigles, l’absència de planificació i els lideratges líquids o efímers.
Ens en sortirem si, a més de posar patriotes a cada lloc de responsabilitat, més alt o més baix, a tot arreu, hi posem patriotes ben preparats, competents, formats, gent sòlida i seriosa, amb intel·ligència, visió política i sentit d’estat -allò que tant continua fallant-nos- i, també, un punt de mala llet. Deixem, doncs, el lliri que duem a la mà i posem-hi, en el seu lloc, aquella qualitat que, a la pàgina 1.385 de la segona edició del diccionari de l’IEC, apareix, en l’accepció 2, com a sinònim de murrieria, les característiques de la qual, en versió popular, són sagacitat, astúcia, picardia i habilitat per a aconseguir allò que es pretén. Ja som, doncs, al cap del carrer. Patriotisme, sí, però no només.
