Tenen raó els que diuen, amb una mica de sornegueria, que la crisi passarà tard o d’hora. La qüestió és que passi quan abans millor, que deixi el mínim rastre de destrucció industrial i ocupacional i que s’aprofiti aquest període per fer les reformes que calguin per sortir-ne amb força. Més enllà de les discussions sobre qui està fent millor els deures sembla que les principals economies mundials començaran a sortir del pou l’any que ve.
El Fons Monetari Internacional, que no s’ha tallat per posar-ho negre quan ha calgut, ha modificat per primer cop a l’alça les seves previsions pels estats capdavanters de l’economia mundial. En tots els casos? No. Espanya és l’únic cas en el que el FMI considera que s’ha equivocat per l’any que ve i que les coses pinten ara encara pitjor.
No serveix de res anar repetint de forma compulsiva que la crisi és un fenomen global i que l’estructura econòmica és una herència enverinada, massa depenent del sector de la construcció. Les dues coses són certes però no haurien d’haver impedit de prendre mesures efectives per millorar la competitivitat, obrir mercats, impulsar sectors emergents, entre altres coses. Només s’ha intervingut sobre el sistema financer, aquell que és de Champions, i s’ha fet de forma limitada i no sembla amb resultats que vinguin paral•lels a la multimilionària inversió.
Sembla que hi ha qui ha fet els deures per fer créixer els brots verds i els que passarem penes veient com es fan ufanosos els horts dels veïns.
