En les darreres dues setmanes, en dies diferents, a través de la mateixa pantalla, hem pogut recordar l’inici i constatar el desenllaç d’una pel·lícula que, en versió original, ens havia semblat que podia acabar bé: ho dic perquè, a TV3, amb pocs dies de distància, hem vist d’una banda el reportatge sobre l’1 d’octubre i d’altra la Sessió constitutiva del Parlament de Catalunya, i aquest final planteja ?si més no? algunes preguntes als diferents sentits amb què es parla de política.
Sobre la possibilitat de pensar la política com a pràctica plena de sentit humà ens en va parlar molt l’experiència que envoltà l’1 d’octubre: no parlo d’institucions, ni de poder… ni tan sols de partits. Parlo de la pràctica política humana que va suposar que tantes persones, al llarg de setmanes, haguessin sostingut una gran xarxa d’organització fins al dia 1. Parlo de la comunicació fluïda al llarg dels dies previs entre gents dels barris, de les previsions, de les vetllades, de la quantitat de persones compartint al llarg d’hores desitjos, nervis, somriures, calma, paciència, por i, sobre tot, sentit comú. Més de dos milions de persones, pels volts de l’1 d’octubre, a Catalunya, van compartir sentit comú i en van fer política. No va caldre, ni tan sols, entrar dins la política dels drets.
Del sentit comú de la política de tot allò, però, a 22 de gener, me’n parlen més els Txarango d’“Agafant l’Horitzó” o el Macaco de la “República de la Tramunta” que Roger Torrent, sincerament.
Prenc l’experiència del dia 1 d’octubre i la figura de Roger Torrent per a il·lustrar la distància entre diferents conceptes de política: la dels carrers plens de gent organitzant-se i la dels passos perduts dels salons del Parlament. Fa dies que la gent seu al sofà de casa i posa la tele a veure què faran Roger Torrent, una Mesa del Parlament que fa por de tan masculina, i els advocats de Puigdemont: ja ho entenc, ja, perquè en fa molts, de segles, que es diu que política és només allò que es fa des de les institucions, però ara que, en versió original, la pel·lícula semblava que acabava bé… quin final més trist!
