Ja arriba el gran dia: aquell moment de seure davant la pantalla (com més gran millor) amb una cervesa (com més freda millor). Volum a zero i la ràdio ben alta. O a l’estadi amb l’auricular en una orella. La narració, una exclusiva d’una entitat bancària; els comentaris, d’un mestre de qui diuen que sovint no encerta els noms dels protagonistes (deu ser gent interessada més en la forma que no pas en el contingut). I l’anàlisi… Ah, l’anàlisi… La mirada lúcida d’un home de cognom inquisidor, un home amb el poder de llegir un partit que altres només miren.
I l’àrbitre xiula i la pilota roda. I ens robaran partits, i ens xiularan penals injustos, i ens emprenyarem amb les entrades criminals a Messi, i patirem per banda esquerra, i ens empataran partits en l’últim minut, i convocaran els jugadors internacionals en els moments més inoportuns, i passarem fred a Rússia, i es lesionaran les estrelles, i un jugador parlarà més del compte, i ens indignarem amb les decisions dels comitè, i voldran fer-nos creure que estem en crisi, i atacaran la directiva, i mentiran.
Però no importa. Guanyarem els partits amb talent, i aturarem els penals amb intuició, i esquivarem les entrades amb habilitat, i els centrals ajudaran obrint-se a les bandes, i guanyarem partits en l’últim minut, i els suplents alleujaran el cansament dels internacionals, i puntuarem a Rússia, i pujaran joves del B, i l’entrenador dirà les paraules justes, i ens la pelarà l’apel.lació, i sabrem encaixar les derrotes, i no caurem en les provocacions, i guanyarem.
Perquè veient el Barça és impossible no guanyar, no sentir-se orgullós d’una manera d’entendre el futbol que enamora arreu del món. No exagero. Aquesta mateixa setmana, a Teheran, un home em lloava el ‘tiki-taka’ del Barça, el ‘fair play’ i sentenciava en anglès macarrònic: ‘Catalunya different from Spain’. Era la quarta persona que em feia observacions similars a l’İran. Sorprenent? Resulta que el periodista que retransmet els partits de lliga en aquell país és un home culte, que coneix la situació a l’estat espanyol, que pronuncia correctament els noms en català i que explica a tot el país que tenim una cultura i una llengua diferents: una lliçó pels periodistes de la resta de l’estat que ens torturen amb Savi i Sex (també és veritat que la majoria de periodistes catalans pronuncien malament el nom d’en Bojan).
Però ara sí. Ara falten només unes hores per tornar a gaudir del futbol de veritat, del futbol de casa, del partit sencer i en dırecte (i no llegint el resultat en un diari digital des de l’estranger). Falten només unes hores perquè marqui Villa. Falten només unes hores perquè torni aquella bella, vella, bella… vella meravella!
