La crisi econòmica ha significat que fins i tot els països més rics hagin hagut de fer uns plans d’estalvi sense precedents des de la Segona Guerra Mundial. Arreu els eixos han estat quatre: retallada de funcionaris i/o eliminació de ministeris; apujada d’impostos a les grans fortunes però sobretot als bancs i a la indústria antiecològica; retallades a les prestacions socials, amb diversos matisos en cada cas; i un fre a les infraestructures, sobretot les més innecessàries.
A l’Estat espanyol, però, les reformes han trigat dos anys i aquests quatre apartats s’han proposat de manera matussera, afectant fins i tot els pensionistes que són els més pobres d’Europa. Almenys, però, i per fi, el govern espanyol ha admès que sí que hi ha un problema, i ho ha fet perquè les autoritats europees literalment els hi han obligat.
És que Zapatero és un incapaç? I si així fos, no té cap mena de conseller, economista o director general que l’hagi posat en alerta? Jo crec que els drama prové de las memòria històrica, que domina, sense saber-ho nosaltres, molts dels nostres actes i gairebé totes les actituds. L’autarquia i l’aïllacionisme durant segles i segles, han constituït un Estat mal estructurat, i, sobretot, un aïllacionisme mental de tal grau que fa feredat. Cap dels nostres representants més compromesos saben parlar altra llengua que l’espanyol; qualsevol govern vol figurar al “club dels rics” al preu que sigui; tothom confia en el futbol per aixecar la bandera “amb honor”. Gestos, gestos, gestos. Res de res.
Zapatero, i el mateix hauria fet Rajoy, ha estat més pendent de què responia Rajoy que de les mesures que havia de prendre. I tots dos han confiat més en la divina providència que en mesures efectives (recordeu el “Prestige”?). A Espanya li va gran Europa, i tanmateix gasten la mateixa retòrica que quan parlen de “la roja”. Són exactament igual que aquells “hidalgos” que es posaven restes de menjar al pit perquè la gent pensés que havien dinat.
El menyspreu per l’Estatut expressa prou bé que el seu horitzó mental no està en la realitat sinó en l’època imperial o en la dictadura. Negar-se a acceptar seleccions esportives catalanes rebla el clau: “España, una y no cincuenta y una”. El rebuig patològic que els produeixen les consultes populars (el passat dia 8, el Parlament de Catalunya va acceptar a tràmit un Referèndum oficial sobre la independència) demostra més que mil declaracions el dèficit democràtic que arrosseguen.
No és que Catalunya no tingui defectes, que en té i molts, i també històrics. Però els qui manen són ells. I són ells els responsables, doncs,
