Mentrestant: un líder, un partit o un moviment cap a la independència?

"És aquest l’objectiu 'd’eixamplar la base'? I de qui és la 'base' que cal eixamplar, la de l’independentisme o la d’ERC?"

El dirigent d’ERC, Sergi Sol, escrivia el proppassat 29 d’abril un article titulat “Gràcies, germà”, al diari digital ElNacional.cat, en què feia dues asseveracions en relació amb la victòria indiscutible del seu partit a les eleccions espanyoles del 28-A.

Primera: «ERC, amb el lideratge sublim d’Oriol Junqueras [és] l’únic projecte polític que pot dur Catalunya a la República perquè és l’únic capaç de guanyar allí on mai no havia guanyat l’independentisme». 

Segona: «Aquesta victòria d’ERC, del republicanisme, de l’independentisme, tanca un debat tan contraproduent com nociu [...] El debat de la llista única queda superat, un cop més, per la contundència d’uns resultats».

Paral·lelament, sense fer-ne referència explícita, Joan Tardà publicava una piulada on acabava de reblar aquesta posició: «Desitjo q @Esquerra_ERC deixi de ser només el partit dels republicans i de les republicanes per passar a ser també el partit de la República, com el PSUC en la dècada dels setanta passà de ser el partit dels comunistes, només, x ser també el partit de les Llibertats Democràtiques».

Doncs bé, ja ho tenim: un líder sublim (sic), l’únic partit capaç i l’encarnació en un sol projecte de tot un moviment polític. Líder, partit, moviment, tot articulat orgànicament al voltant de les sigles d’ERC.

L’eco leninista d’aquesta posició ni m’estranya ni m’incomoda, ans al contrari, donada la meva pròpia tradició política. Ara bé, penso que és un pèl precipitada i que no es correspon exactament amb una realitat que, si realment es donés, podria fins i tot compartir: però no ens trobem davant del Partit d’avantguarda de les classes populars catalanes capaç de conduir l’estratègia victoriosa cap a la consecució de la República Catalana. I això no ho dic perquè ERC no compti, certament, amb un suport social molt ampli entre la societat catalana i a les darreres eleccions majoritari dins del camp del republicanisme, sinó perquè li manca l’element clau per esdevenir el que desitja ser ara i aquí: una estratègia política.

El projecte de vertebrar una “Esquerra Nacional” que s’identifiqui amb un sol partit, tal com ens recordava Joan Tardà a les xarxes socials, fou elaborat en bona part per Carod Rovira i Puigcercós, al marc de l’edició dels governs del Tripartit. Malgrat que aquell episodi acabà amb una important divisió interna (recordem Reagrupament i Solidaritat  Catalana), lligat a l’auge del moviment independentista, certament, es va aconseguir realitzar una opa als principals quadres sobiranistes del PSC i d’ICV.

Sembla doncs que (potser des del 21-D) s’ha posat en marxa una operació similar que, després del 28-A, ha quedat confirmada pels propis líders del partit. Ja ho van advertir els Comuns, quan el corrent Sobiranistes va fitxar per ERC, que si els republicans fomentaven el transfuguisme entre les seves files (referent a Nuet i Alamany), això dificultaria possibles pactes postelectorals. Però, diguin el que diguin, l’operació està en marxa i ara com ara els ha sortit bé. Almenys electoralment.

Perquè el problema principal, com deia anteriorment, no és el potencial electoral que pugui tenir ERC, sinó quin és el projecte que articularà aquest partit un cop assoleixi totes les quotes de poder institucional que preveu. Perquè, justament, la seva maniobra electoral s’alimenta de l’ambigüitat pròpia dels partits denominats “Catch All” (que volen “atrapar” votants de tots els espais ideològics) i, això, es produeix tant al seu projecte “d’esquerra” com al “nacional”.

D’una banda, ERC s’ha aferrat al centre polític, espai que ha pogut ocupar, en gran mesura, gràcies a la descomposició de l’antiga Convergència i de la confusió orgànica de l’espai actualment dividit entre el PDECAT, JxCat i la Crida Nacional. Mesurant una retòrica progressista que pugui atraure votants socialistes i comuns, però sense espantar l’electorat liberal, el que s’està intentant abraçar és l’ala centre-esquerra de l’eix ideològic; és a dir, el liberalisme “social” europeu.

 

D’altra banda, a nivell nacional, ERC juga entre les posicions independentistes (o filoindependentistes) i les sobiranistes (federalistes i derivades), en un sentit ampli: defensar el projecte de República Catalana però sense voler articular-la a curt termini, tot posant el focus sobre el dret a l’autodeterminació com a “únic” desllorigador possible del conflicte nacional. D’aquesta manera, també a curt termini, el partit republicà arrabassa el programa nacional del sobiranisme no independentista, sense desmarcar-se –almenys retòricament– del camp polític de l’independentisme.

El problema que això suposa per al conjunt del moviment independentista –del qual ERC en forma part indubtablement– no és que fixi la consecució de la República Catalana a un horitzó a llarg termini. El mateix podríem dir pel que fa al seu programa de partit d’esquerres que, com bé defensa i comparteixo, no podrà ser plenament realitzat sense assolir la independència (és a dir, en el seu cas, a llarg termini). Per contra, el problema rau en el fet que d’aquí no se’n dedueix una estratègia política independentista i d’esquerres, sinó exclusivament una estratègia de partit.

En altres paraules: a hores d’ara sabem que l’independentisme català continua mancat d’una estratègia (ja no unitària, sinó que no n’hi ha cap ni una sobre la taula) i el que en tot cas té ERC és una estratègia de partit. I la seva estratègia consisteix en assolir l’hegemonia electoral en clau d’esquerres i nacional, tot esdevenint això que denominen “l’Esquerra Nacional”. Si, mentrestant, això ho expliquen com una estratègia necessària per guanyar la independència, caldrà que també expliquin què farien en el moment d’assolir el seu objectiu partidista, per tal d’avançar cap a l’objectiu compartit: el creixement electoral de l’independentisme provocarà la convocatòria d’un referèndum acordat amb l’Estat espanyol? És aquest l’objectiu “d’eixamplar la base”? I de qui és la “base” que cal eixamplar, la de l’independentisme o la d’ERC?

En tot cas, podem assenyalar que no serà fàcil sostenir, a mitjà termini, aquesta estratègia de partit: primerament, perquè el moviment independentista té la seva dinàmica pròpia i difícilment podrà desdir-se d’algunes premisses apreses per la força dels esdeveniments dels darrers deu anys, en relació amb la defensa de la via unilateral cap a la independència. Així mateix, per exemple, ho ha assenyalat recentment l’ANC. Seguidament, perquè el lideratge d’Oriol Junqueras té una dura competència amb la figura de Carles Puigdemont, el qual no tan sols compta amb un suport transversal del camp independentista, sinó també per la seva càrrega simbòlica com a President a l’exili del govern de la Generalitat que va fer possible el referèndum unilateral de l’1-O.

Finalment, i no menys important, podem trobar possibles dificultats des de l’ala esquerra de l’independentisme i del sobiranisme conseqüent: així ho adverteixen els més de cent mil vots del Front Republicà, mancat completament dels mitjans materials i mediàtics dels que va disposar ERC per a la campanya del 28-A, i amb tots els condicionants que comportaven aquells comicis (vot de la por, vot útil, clau espanyola, etc.). Malgrat tot, la coalició va estar a punt de fer forat i, aquest fet, demostra que existeix un contingent social molt important que des de l’esquerra rupturista aposta per la via unilateral encetada l’1 d’octubre de 2017. Aquest mateix fenomen es pot produir a les eleccions municipals, amb les més de dues-centes Candidatures d’Unitat Popular, sumades a la iniciativa de Municipalistes per la República des de Baix, a diverses ciutats mitjanes i grans del país.

Veurem, doncs, si totes aquestes complexitats permetran a ERC assolir els seus objectius de partit a curt termini. També esbrinarem si, tard o d’hora, la vertebració d’una estratègia unitària republicana permetrà mantenir la composició del camp polític independentista tal com el coneixem actualment. No oblidem que, des de 2009, qui ha forjat el projecte cap a la República Catalana, qui ha empès els quadres dirigents i rebregat les estructures dels partits, així com qui ha fixat el rumb polític del país, no ha estat ni un sol líder ni un sol partit, sinó el moviment popular republicà com a tal. Tothom que ignori el llegat dels últims deu anys i, encara més, qui oblidi quin és el canvi que s’ha produït al poble català des de l’1 d’octubre de 2017, està condemnat a la desaparició, ja que estarà ignorant a la pràctica el poble que interpel·la.  

 

Comentaris (5)
Pitu Oliveras Fa 6 mesos
No estic d'acord amb res amb les polítiques que vol tirar endavant ERC no anirem enlloc volguen imposar els partits per devant del poble res de res no fareu merajar la perdiu i el poble es comença a farta.
Joan Safont Fa 6 mesos
Solidaritat no fou un corrent d'ERC, sí Reagrupament, sinó que fou un moviment indepe transversal que aglutinà partits. Per això es va dir Solidaritat Catalana per la Independència. Més rigor quan escriguis.
David Fa 6 mesos
ERC= hipocresia.
MqC Fa 6 mesos
Volem ajuntaments republicans ! A partir d'aquesta trinxera podem encarar l'objectiu. La Generalitat per si mateix arriba fins on hem vist
joan Fa 6 mesos
La unitat estrategica dels partits per a assolir efectivament la independència ja es veu que es impossible. Potser ha arribat l'hora d'anar per una altra banda. I d'una manera clara i efectiva. Construir un "Front d'alliberament nacioinal" (nom clar, propòsit clar), pacífic i democràtic però mactiu, a partir d'entitats, gent i els partits que de debò no hagin renunciat a la independència. Els partits seguirien buscant hegemonies i dedicant-se al dia a dia institucional i el "FRONT" seria