Treballant de corresponsal a Washington per TV3, em va tocar cobrir el cas Monica Lewinsky, l’ afer entre la becària i Bill Clinton que va estar a punt de costar-li el càrrec al president dels Estats Units. Recordo que els amics catalans es feien creus de perquè els nord americans s’agafaven tan seriosament una qüestió de faldilles quan, segons ells, només afectava l’àmbit personal. Fins i tot la Universitat de Girona va organitzar un seminari d’ estiu per parlar-ne, i totes les preguntes anaven en el mateix sentit. Per què als Estats Units es barreja la vida privada amb la política?
De fet, el problema bàsic rau en la mateixa pregunta. Perquè no es una qüestió personal versus activitat pública. La clau és la mentida, un pecat que els nord americans com la majoria de països amb tradició democràtica, no perdonen.
A Espanya hi ha poca tradició de passar comptes amb els polítics que no diuen la veritat. Només en els atemptats de l’ 11-M, quan les falsetats van agafar la categoria de presa de pèl, els electors van reaccionar expulsant el Partit Popular del poder i regalant a ZP la victòria. Però va ser una excepció. Normalment els votants són molt més indulgents i tenen assumit que les promeses electorals formen part d’un discurs de campanya que no necessàriament ha de coincidir amb la realitat. El govern espanyol per exemple, arran de la situació econòmica es va entestar durant mesos a negar l’ evidència de la crisi, fins i tot prometent durant la campanya la creació de dos milions de llocs de treball, quan mig món ja es preparava per la tempesta financera que encara descarrega. Després es va entossudir en buscar eufemismes per redefinir el que és evident. I finalment es va entestar en maquillar les xifres, quan des de feia mesos milers de famílies notaven la fiblada de la davallada en les seves rendes.
En la relació amb Catalunya els incompliments de l’ executiu de ZP s’han convertit en una eina política poderosa. Tot hi haver-ho promès solemnement el mateix president en un acte del PSC, no s’ ha respectar el text de l’ Estatut aprovat pel Parlament de Catalunya i en canvi, se l’ha sotmès a una retallada miserable. I, a més, dos anys després del vist i plau del Congrés, només se n’apliquen engrunes, i si es manté el ritme actual de desplegament fins d’ aquí vuit, no s’hauran completat tots els traspassos. El mateix debat sobre el model de finançament o les balances fiscals s’han convertit en un bumerang contra Catalunya que només reclama allò que legítimament li pertoca. O les promeses sobre el traspàs de l’ aeroport de Barcelona que han derivat en -un café para todos- on la Generalitat farà de paper d’estrassa sense el poder decisori que reclama.
L’ únic antídot és la memòria dels electors, un dels principals termòmetres de la qualitat de la democràcia. Els pobles sense memòria, sense capacitat de passar comptes, estan condemnats a repetir els errors, de perdre la dignitat i sobretot de perpetuar-se en el paper de ximplets.
