Mentalitat de conquesta

"La forma és una altra. Ja no s'amenaça amb agafar els fusells ni es parla de bombardejar poblacions. Ha plogut massa"

"Haré todo lo posible para evitar que se destruya la unidad nacional. Porque Cataluña fue ocupada por Felipe V, que venció, fue bombardeada por el general Espartero, que era un general revolucionario, y la ocupamos en 1939 y estamos dispuestos a ocuparla tantas veces como sea necesario. Ya saben ustedes a qué atenderse, y aquí tengo el mosquete para volverlo a utilizar". Aquestes paraules, recollides en el "Solc de les hores" d'Albert Manent, van ser dites per Manuel Fraga –un demòcrata de tota la vida- en una encesa conversa amb l'empresari i mecenes Joan B. Cendrós al 1967.

Ha plogut molt des del 67. Han passat moltes coses. Democràcia, amnistia, restitucions, integracions, noves institucions, etc. Han canviat les estructures i les paraules s'han (re)educat. La forma és una altra. Ja no s'amenaça amb agafar els fusells ni es parla de bombardejar poblacions. Ha plogut massa. Aquestes amenaces ja no són homologables al 2014.

La forma i el to han canviat. Dels fusells hem passat a la illa de Robinson Crusoe. I de les bombes ara en diem vagar per l'espai sense reconeixement pels segles dels segles. Les formes han canviat una mica, però la mentalitat continua sent la mateixa. L'òptica no ha canviat gens. Continuem al mateix lloc. No ens hem mogut ni un mil·límetre. La mentalitat de conquesta encara perdura. Per alguns som el fill malcriat. Per uns altres la minyona. Per uns quants l'animal de companyia. La relació sempre és de submissió. Un per damunt de l'altre. Un mana, l'altre obeeix.

El drama és que durant molts anys a Catalunya ens hem cregut aquesta posició. I és per això que hem practicat –com un fill més- el camí de la pedagogia, la via d'explicar el perquè del nostre malestar. Vam assumir –com diu Rubert de Ventós– el paper de pacient i, per tant, vam cedir a Espanya el rol de doctor, la posició dominant.

Ara alguns –que encara no s'han tret la còfia de minyona- fan un pas més i proposen una tercera via per resoldre aquest malestar. És la pedagogia 2.0. No veuen, però, que el problema no és de noves propostes. No arreglarem res amb terceres vies de la mateixa manera que no es va aconseguir res amb la pedagogia. El problema és molt més profund. És de mentalitat. De rol. No es pot arribar a cap pacte amb algú que t'interpreta el mapa amb mentalitat de conquesta. No es pot acordar res amb algú que et nega el dret d'existir. El dret de ser. Per ells no som una nació. No som un subjecte polític sobirà. Som una conquesta. Una part més. Res més. I per pactar –per arribar a qualsevol mena d'acord que no sigui una submissió- necessitem ser.

 
 

Comentaris