Memòria, Història i Sororitat

"La memòria és cosa de poder i de sobrevivència, per això és un bé tan preuat."

Tornem a ser dins una nova campanya electoral (això tan habitual en els darrers temps!), i si fem balanç de discursos, de titulars i de piulades, de moment sembla que guanya el "perquè els altres no hi siguin" davant el "hi volem ser, per resoldre això o allò".

 

Tenim problemes monumentals que demanen repensar radicalment la política, la capacitat o el privilegi de decisió i de representació, les institucions i l'administració, sí, perquè caldria poder respondre amb solució i amb acció, i definitivament perquè la història no segueixi sent cíclica, preguntes com el per què del rei, dels presos i dels exiliats, de l'evident retallada de les llibertats d'expressió, de la gentrificació i de les violències masclistes, de la distància entre la política de selfie i la vida quotidiana, de la desigual distribució dels drets i del desigual impacte de les polítiques públiques, de la corrupció, de la justícia cada cop que no ho és, i de la distància entre la història i la memòria.

 

Que la història la fem i l'escrivim totes i tots, i que la memòria només uns quants ho sabem amb escreix. Qui són aquests quants i qui no haurien de ser ja costa més de tenir clar: en aquesta campanya electoral hi ha qui proposa que eixamplarà la memòria històrica i hi ha qui sabem que farà per negar-la, però val la pena pensar, també, per què cal a la memòria que la rescati o negui qui governa. La memòria és cosa de poder i de sobrevivència, per això és un bé tan preuat: ens ho ha recordat aquest cap de setmana Neus Català.

 

Jo vaig créixer des de finals dels anys setanta en una escola indepe i diria que molt humanista. Sí, sí: des de finals dels setanta. I vaig estudiar a la universitat pública dels noranta: abans dels governs centrals de dretes, quan gran part del professorat venia de compromisos polítics molt d'esquerres.

 

I no me'n va parlar mai ningú, de Neus Català.

 

Me n'han parlat, després, moltes dones feministes que la van conèixer, que la van estimar i que van parlar d'ella eixamplant, fins i tot, la seva pròpia memòria: Neus Català va sobreviure a un camp de concentració i celebrava cada dia, en els darrers anys, veure pondre's el sol. Aquesta celebració diària, que ens ha deixat com a memòria, va ser una de les tantes maneres que va tenir de sobreviure a la seva pròpia història.  

 

 

Fa tot just unes setmanes la historiadora Assumpta Montellà, que ha eixamplat la memòria de la maternitat d'Elna i d'Elisabeth Eidenbenz, va explicar que quan va començar la recerca un col·lega historiador li havia dit "estàs perdent el temps: això no és més que una dona ajudant altres dones".

 

I així, sempre. O massa sovint.

 

I és una llàstima: no pas per les dones, que ens sabem totes les memòries i totes les històries i ens en sabem part, sinó bàsicament pels homes, per aquells que segueixen pensant que les memòries de les dones no fan part de les històries. I sobre tot per aquells que segueixen pensant que això de la memòria va a decrets a vendre o a negar en campanyes electorals, perquè uns i altres obliden les més importants: les memòries de les dones, que fan el món i que van de sororitats, d'escoltes i d'amors. Fixeu-vos, si no, en qui ens n'ha pogut parlar, aquests dies, de Neus Català.

 

Comentaris

No hi ha comentaris. T'animes?