Mediterrà- niament glaçats

"L'actual dinàmica és perillosa perquè la cosa no va de xocs de trens. Al contrari"

Ahir Barcelona va anar enrere fins a l'era glaciar. I és que malgrat que aquesta tardor és molt més càlida del que són els cànons estacionals, la Cimera de la Mediterrània que es va celebrar al Palau de Pedralbes va propiciar un refredament sobtat. El tracte protocol•lari entre el president Artur Mas i Mariano Rajoy va ser gèlid i gairebé va ser tan dur com les plaques de gel dels icebergs que només es trenquen quan surt el sol. La raó oficial de l'enrenou sembla banal, atès que s'atribueix al protocol el que, de fet, és una discrepància de fons de caràcter polític. És a dir, el conflicte entre els dos governs no és un problema ni de formes ni sobre qui ocupa aquesta o aquella cadira ni quan de temps pot parlar l'un o l'altre. De cap manera. La topada entre els governs de Catalunya i Espanya respon a un problema de fons, majúscul i cada dia més profund, sobre la sobirania, el dret a decidir i qui ha de regir el futur d'aquest país. El protocol camufla la tossuderia castissa del govern espanyol per intentar legitimar la seva ideologia centralista per la via, també, de les formes i de la representació. Es deuen pensar que així provaran al món que són ells els que manen i que tenen controlada Catalunya.

El que es va viure ahir a Pedralbes va ser kafkià. Tot el sainet va tenir lloc als jardins del Palau a resultes del veto que l'executiu de Madrid va imposar al president Mas per castigar-lo. Madrid, doncs va impedir que l'amfitrió i cap de l'executiu català pogués adreçar-se als ministres d'afers exteriors de la Mediterrània per pur càlcul polític. El president Mas els va saludar, tanmateix, just abans que arribés el cap de l'executiu espanyol i va marxar abans que Rajoy llegís un discurs trufat d'apel•lacions a la unitat de l'estat. Es veu que des de la Moncloa algú —segons informava aquest mateix diari, Jorge Moragas, cap de gabinet de Rajoy i exdiputat català del PP al Congrés— ha dissenyat un pla per resoldre "el tema catalán" per la via d'aïllar el president i així presentar-lo com un home solitari, extravagant i sense suports. L'ala radical del PP ensenya les urpes mentre el Ministre d'Afers Exteriors i Cooperació, José Manuel García-Margallo adopta l'actitud de l'home dialogant i amable. Un és el policia dolent i l'altre fa de policia bo (deu ser perquè és l'home de la diplomàcia). A l'exterior del Palau, un bon grapat de ciutadans van encerclar el recinte, amb el capteniment positiu, festiu i respectuós de sempre, per enarborar banderes estelades i cridar a favor de la independència. Quina contradicció: el govern d'Espanya utilitza les estructures d'estat per escapçar la democràcia i, en canvi, el poble català reclama majoritàriament una consulta des del carrer.

L'actual dinàmica és perillosa perquè la cosa no va de xocs de trens. Al contrari. Aquí només hi ha un tren que tira cap endavant, el sobiranisme català, que és perseguit per una màquina solitària però potent que vol encalçar-lo per fer-lo descarrilar. Hi ha qui ho planteja utilitzant la metàfora de la cursa que James Dean protagonitzava a la pel•lícula Rebel sense causa al penya-segat al final del camí. Com a la pel•lícula, algú haurà de parar (o bé saltar) del cotxe per evitar que tots dos cotxes s'estimbin. Guanyar no és precisament aconseguir caure paret avall. I això ho sap tothom. Però el que possiblement no sap el govern espanyol és que el president Mas està disposat a arriscar fins al final perquè ja ha constatat que la ciutadania catalana no està disposada a suportar més temps la iniquitat, el menyspreu i l'explotació econòmica que l'estat aplica a Catalunya. És possible que els que omplien la platea de la seu del Foment no siguin gaire fidels a l'autoritat del president Mas, però hi ha molts empresaris petits i mitjans, com també hi ha organitzacions culturals, socials, de cooperació i de projecció internacional, que entenen i donen suport al president en el seu plet contra l'estat. El reclam de poder exercir la democràcia és un crit que unifica la majoria de ciutadans, pensin com pensin. Rajoy pot intentar glaçar la Mediterrània com altres van voler glaçar la bàltica. No se'n sortirà. La força de la democràcia és imparable. Una torrentada.



 
 

Comentaris