Mediocritat i poder

"Quan la política és imprevisible, el desastre és imminent"

No som gaires, més aviat poquets, els que estem advertint des de fa temps que el problema fonamental de l’independentisme és la mediocritat política, caracterològica i intel.lectual dels seus dirigents. Els politòlegs, periodistes o opinadors que aporta cada partit a les tertúlies, s’entretenen (i ens entrenen) en analitzar i descriure l’actualitat política sense anar a l’arrel de la qüestió. Parlen de polítiques repressives, sentències judicials o equilibris parlamentaris perquè així queda camuflat l’ínfim nivell dels nostres representants. Tot té un aire de discussió futbolística on només es parla de l’àrbitre, de l’entrenador o del públic, però mai d’uns jugadors que no saben ni xutar.

Ara bé, des d’aquest dilluns, voldria creure que seran menys els que pensin que parlar d’aquestes coses significa posar bastons a les rodes. L’espectacle parlamentari protagonitzat pels dos socis de govern (deixant de banda els Latin Kings de C’s) i els seus escolanets de la CUP, va deixar a una majoria d’independentistes totalment dessolats. Van assistir en directe a l’exercici de mesquinesa més magnífic de la història del Parlament de Catalunya. Veure el president de la Generalitat demanant clemència cap a la seva mateixa persona al president de la Cambra, quan tots dos formen part del mateix govern, és  l’exemple de degradació personal i política més magnífic de tots els membres dels partits suposadament independentistes. Tots ells són artífexs, protagonistes o còmplices d’aquesta ignomínia. Els haurien de processar per això, i no per desobediència.

Després de tot plegat, unes noves eleccions comencen a albirar-se. Seria el més normal després de veure el que hem vist. Però la política catalana es mou més en clau de la quantitat de gent d’aquell partit, o d’aquell altre, que pot perdre el sou oficial per un mal resultat electoral que no pas per criteris de decència i dignitat institucional o nacional. Quan la política és imprevisible, el desastre és imminent. Donar el poder a aquesta colla de barruts ineptes és com regalar un Kalàixnikov a un nen de sis anys.

En el cas que siguem cridats a les urnes, amb quin discurs es presentaran? Naturalment, les seves penques són infinites i tornaran a prometre tot allò que sempre han incomplert. Com que s’han encarregat de fomentar l’infantilisme polític entre la nostra gent, hi haurà encara molts compatriotes bonifacis que picaran l’ham. Sobretot, confiaran que TV3 els faci la feina. 

 

Però hi ha veus que comencen a advertir que no tots els catalans són tan babaus i despistats com ells voldrien. I la possibilitat que en les següents eleccions catalanes sorgeixi alguna sorpresa en forma d’opció desacomplexadament patriòtica i disposada a jugar fort contra Espanya, ja no sembla tan llunyana. Per això, veureu com d’aquí poc els camàlics periodístics i mediàtics del règim del 80, començaran a advertir dels perills que suposen tots aquells que gosin dir les coses pel seu nom i que mai han estat al servei de la menjadora autonòmica. Seran (serem) qualificats de populistes, salvapàtries  o tocacampanes. Als que així ens han qualificat mantes vegades, sabem molt bé el que s’amaga darrere d’aquest fet: la por de perdre els beneficis que genera mantenir la mentida. En realitat, el millor programa polític que hom pot presentar avui  a Catalunya és senzill: dir la veritat i provocar respecte als enemics de la Nació. Qui el vol defensar i compartir?

 

Comentaris