Mediocritat, mentides i covardia

"Quan vénen mal dades salten del vaixell i diuen que ells no hi eren o que tot era una broma sense cap mena d'importància"

Fa més 53 anys, el savi professor Josep M. Batista i Roca, es preguntava des del veritable exili "per quina raó els catalans durant més de dues centúries hem estat sempre un poble dominat". I el seu diagnòstic sobre la raó de la nostra submissió és encara avui plenament vigent: "La raó és que els catalans, diferents d'altres pobles, som febles de caràcter i ens deixem dominar".

 

Després de llegir aquestes paraules, no cal ser un agut psicòleg per poder entendre que, per aquest fet que apuntava Batista i Roca, els catalans generalment (no sempre) donem dirigents que no estan a l'altura de les necessitats que requereix la nació. Aquesta feblesa queda més o menys dissimulada quan es tracta de gestionar les engrunes que et deixa la metròpoli. És qüestió de mirar que quadri la caixa i fer coses amb un aire de certa catalanitat. Tot plegat perquè et vagin votant els d'aquí i no s'enfadin els d'allà. La recepta perfecta per edificar un règim controlat del qual anar vivint els seus promotors.

 

Les conseqüències que es desprenen de les mancances caracterològiques no són difícils d'intuir. La tipologia del fluix de caràcter acostuma a caracteritzar-se per una notable mediocritat. Mai destaca per mèrits propis i el seu pensament és rutinari i gens original. El mediocre, en cas de tenir un cert èxit, sempre és motivat perquè ha sabut fer la gara-gara i per la casualitat de trobar-se en un moment determinat en el lloc oportú.

 

Els fràgils de caràcter mai estan segurs de les seves possibilitats. Per això especulen constantment. Anar de cara i sense pèls a la llengua no són coses fetes per a ells. El seu procedir és sinuós i sovint somriem amb un aire de voler complaure a tothom. En un perfil psicològic així, la mentida esdevé la manera de contrarestar les seves limitacions. En alguns casos, de tant practicar-la, arriben a creure's les seves pròpies falsedats.

 

La mediocritat acompanyada de la mentida no és estrany que derivi en una actitud covarda. És com tancar el cercle de la manca de caràcter i la conseqüència que es deriva del que mai està disposat a jugar fort. Llavors, quan vénen mal dades salten del vaixell i diuen que ells no hi eren o que tot era una broma sense cap mena d'importància.

 

Suposo, estimats lectors, que no us resultarà difícil identificar personalitats com les que acabo de descriure en la política catalana actual. Perquè només des de la mediocritat podien els dirigents del procés ignorar la reacció de l'estat espanyol. Mitjançant un discurs inconsistent i sense cap base intel·lectual deien que desbordarien els poders de l'estat només amb la força de la democràcia i de la raó.

 

També la mentida ha estat la constant de les seves declaracions. Durant anys afirmaven tenir preparades les estructures d'estat i els reconeixements internacionals, quan en realitat l'únic que existia era l'afany per amagar una incompetència de proporcions siderals. I, finalment, el més patètic de tot: la covardia. Posats davant la judicatura espanyola, a molts d'ells només els ha faltat anar al Suprem vestits de "manola" o de "torero" i cantar el "Que viva España". La poca dignitat que podien tenir es va quedar en el banc dels imputats d'un tribunal de Madrid.

 

Tot i aquesta descripció, la gran majoria de l'independentisme sembla no voler veure que els ha enredat una gent que és molt poqueta cosa. Fa pocs dies parlava amb un amic convençut fins fa quatre dies de la determinació i intel·ligència dels nostres dirigents. Home de professió liberal i bon patriota, el que més l'indignava no era la reacció d'Espanya, era que als seus cinquanta i pico d'anys uns aprenents l'haguessin fet beure a galet.

 

Segurament haurem de començar a acceptar que la feblesa de caràcter, a part de ser la principal raó de la nostra supeditació a Espanya, també significa no saber distingir com han d'actuar aquells que ens representen. Sobre la importància d'aquest fet, convé recordar aquella màxima del militar anglès sir Baden Powell: "Una nació deu la seva grandesa, més al caràcter dels seus ciutadans que a la força de les armes". Pensem-hi.

 
 

Comentaris