La coronació dels trons, el vestidet de les nenes, el llenguatge verbal i no verbal del vell abdicat, l’emoció de la reinona… Helena Melero i Lídia Heredia –amb la complicitat accelerada de Joana Bonet i Maria Eugènia Quetglàs- van tenir prou falta de criteri i prou manca de professionalitat i de respecte a l’audiència per convertir Els Matins de TV3 en la crònica rosa –groga i marró– d’una nevada inacabable de caspa caiguda des de l’espanyolisme monàrquic més ranci i anacrònic.
No ha estat la línia de la Corporació, perquè Mònica Terribas va desplaçar els matins de Catalunya Ràdio fins la capital espanyola i va fer periodisme i anàlisi des d’una perspectiva que podia generar interès per a l’audiència i només en moments comptats va treure el nas algun comentarista genuflex. I la mateixa crònica del TN migdia, també des de Madrid amb la Núria Solé, va saber no perdre el to de la informació.
Però això no s’acaba d’entendre què va passar a Els Matins de TV3 i com va poder prosperar la idea d’un programa convertit en una ostentació constant de provincianisme llepaculs. Sí, sabem que és un magazín matinal però això no és excusa per fer el llepes sense cap anàlisi crítica, cap menció a l’asimetria entre un procés legítim, democràtic i participatiu com el que vivim a Catalunya i aquesta proclamació apressada que mitjans tan poc revolucionaris i tan d’ordre com The Economist es permeten el luxe de satiritzar i anuncien com el relleu ple d’ombres i d’incògnites d’un caçador d’elefants.
He tingut la sort de ser testimoni del prestigi dels mitjans públics d’aquest país. Els reportatges que Toni Arbonès enviava durant la guerra de Kosovo per a Catalunya Ràdio feia que companys d’arreu del món l’anomenessin ‘el mestre’; expliquem poc que els primers periodistes que van tenir l’atreviment de posar els peus a Srebrenica després del genocidi, el mateix juliol de 1995, va ser l’equip de Nicolás Valle de TV3; a l’Afganistan, també amb Nicolás Valle, Jordi Regàs va ser l’autor de cròniques sobre el terreny que li van merèixer el reconeixement de col·legues de les grans cadenes internacionals. I no cal anar tan lluny ni tan antic: aquest mateixa setmana la televisió pública va tenir l’encert d’estrenar el reportatge ‘A la dreta, i més enllà’ dels periodistes Ricard Belis i Montse Armengou. Pèls de punta i orgull de mantenir, malgrat tot els malgrats, un mitjà públic amb capacitat, llibertat i prou determinació per oferir reflexions i perspectives inèdites en el bast, enllaunat i repetitiu horitzó de la TDT.
Aquest és el nínxol de mercat de la nostra televisió. Com també ho és el Súper3, el Polònia, el departament d’informatius, El Foraster i tants programes, sèries i innovacions ben fetes des de Sant Joan Despí. Però calia fer de Tele5? Precisament ara? Calia competir amb TVE i Antena3 per veure qui feia la crònica més ensucrada i buida de la burla organitzada als principis més elementals de la democràcia? No calia i estaria bé que a la propera sessió de control els representants de la Corporació mirin d’explicar –i si fa al cas, s’excusin– cada minut abocat al contenidor del descrèdit del propi mitjà.
