Jo m’equivocava. Ho sento molt, perquè a vegades he venut en aquestes mateixes línies la falsa idea que era possible sortir del conflicte entre Catalunya i Espanya. No mentia conscientment quan ho deia, sinó que creia honestament el que escrivia. Pensava que era possible arribar a una sortida del procés. Trobar una porta per fugir dels problemes cedint d’alguna manera. Fins i tot quan em posava pessimista, m’equivocava. Perquè mirant les coses amb l’òptica més fosca que podia trobar pensava que simplement Espanya utilitzaria les seves eines com a Estat per esgotar-nos. És a dir, que malgrat no donar-nos mai la independència podrien simplement intentar suavitzar l’atenció perquè desistíssim nosaltres sols. M’equivocava. I demano perdó per haver donat la falsa sensació que Espanya tenia només un problema legal o nacional amb nosaltres. Té un problema ètnic.
Espero que avui ja hagueu vist tots el vídeo de l’execució de Puigdemont. No és una broma ni una qüestió de llibertat d’expressió. És legal que disparin trets d’escopeta a un ninot penjat i cremant. És més, estic absolutament en contra que es pugui arribar a prohibir fer aquestes coses. Perquè em sembla ens donen una imatge nítida del que Espanya pensa de nosaltres. Tendeixo a evitar sempre generalitzar perquè quan parles de col.lectius sempre corres el risc de ser molt injust. Ara no tinc aquesta por perquè ells s’han comportat com uns salvatges de manera conjunta. Aquells que van cremar, disparar i aplaudir l’execució. No eren pas dos bojos que feien una mena d’acte contra l’independentisme. Era tot un poble que aclamava una imatge de violència absolutament prehistòrica. Mireu el vídeo i segurament us podreu estalviar llegir el que queda d’aquest article.
És tan evident l’odi que ens tenen que no cal escriure ni dues paraules més. És tan visceral el que senten contra nosaltres que és inútil dissimular i intentar seguir fent política com si res. Quin paper tan galdós tenen partits com el PSC, que ens venen que no hi ha cap problema entre els espanyols i els catalans. Ja els planyo, a tots aquests que volen fer veure que les coses es poden arreglar. En moments així agraeixo la honestedat dels partits d’extrema dreta.
A mi m’agrada debatre sobre qualsevol tema. Penso que és la nostra obligació no tenir límits ni fer escarafalls a l’hora de parlar de qualsevol cosa. Hem d’estar oberts i pensar en totes les possibilitats per resoldre un conflicte. Per això, a vegades, he estat massa innocent quan avaluava les possibles sortides aquest conflicte. Crec que ens ha passat a tots. Hem pensat que a l’altre costat de la taula teníem un poble amb les mateixes conviccions democràtiques que nosaltres. No dic que els espanyols siguin pitjors que nosaltres. Però és evident que ells actuen de manera diferent amb els conflictes. Nosaltres pensem que podem arribar a un acord que respecti la nostra voluntat. Sigui quina sigui. Però com s’arriba a un acord amb un poble que permet i aplaudeix un espectacle tan miserable com el que hem vist a Andalusia?
