Massa mala llet reconcentrada, i mal canalitzada. On? En el catalanisme. I més concretament? En el sobiranisme. I més específicament encara? Entre els independentistes. De fet, el món dels opinaires i xarxero, massa sovint un reflex sobretot de l’esfera política més que no pas de la societat de base, és una bona mostra d’això. Ho he vist clar aquests dies de teòrica calma santa, amb el xup-xup mediàtic i la seva plasmació a la xarxa, a tomb de les polisèmiques paraules de David Bonvehí en un sopar en principi privat, i davant de l’atacada reacció dels seus teòrics companys de viatge cap a Ítaca, i també davant la raríssima reacció del Partit Demòcrata, duent l’afer a Fiscalia. Un bon indicador de com massa sovint, en això que n’hem dit “el procés”, la mala llet s’imposa a la il·lusió, en el camp independentista. L’unionisme, per la seva banda, sorprèn pel seu bonrotllisme intern. Ells hauran entès alguna cosa que els altres no acaben de pillar.
Ho noto en la relació i en el tarannà de companys dels mitjans de comunicació. Per exemple, els opinaires unionistes i els seus mitjans de comunicació han assumit el repte que tenen davant seu amb un aprofundiment de les relacions personals, fins i tot entre individus en principi antagònics fins ara. Fan pinya. Pro-socialistes amb pro-populars, pro-Ciutadans amb vells militants de l’extrema esquerra. De forma gradual, des que va començar “el procés”, han anat establint un punt important d’escalf, de companyonia, i fins i tot d’associació en els àmbits personal, professional, empresarial i corporatiu. Personatges de molt divers pelatge munten àpats i grups de whatsapp que generen entre ells un bon ambient davant l’adversari comú. Per contra, aquells que teòricament haurien d’estar remant en una mateixa direcció per construir, en un moment extraordinari i davant d’un repte titànic, això sí, de la manera més honesta possible però entenent que el context té la seva transcendència, gairebé sempre fan el contrari. Com passa també força en l’arena política, i igual com ho veiem en el món que s’expressa a xarxes com Twitter. Entre independentistes, a la mínima surt l’instint i la mala llet emergeix.
Els recels, les desconfiances, aquell estar a la que salta i aquell no construir ponts i projectes en comú són els de sempre. Existeix com una permanent tensió (molt poc creativa) on la mala maror de fons es palpa, i a la que hi ha una petita prova d’estrès a la teòrica legislatura de l'”ara és el moment”, emergeix la crua realitat: aquesta pulsió fratricida i desagradable que ha estat un tradicional aturador del catalanisme en general, i en els últims temps de l’independentisme en particular.
Les enquestes, però, són tossudes i insisteixen a apuntar que a Catalunya hi ha una majoria social que vol que la ciutadania pugui votar. Fins i tot els mitjans més escèptics amb “el procés” no poden evitar de projectar, en uns moments tan depriments políticament (per l’espectacle que ofereixen els protagonistes indepes del pati), que la gent, de votar, podria fer guanyar el ‘sí’ a la independència. Amb tot, al capdavant de les institucions, dels mitjans i dels internautes més mobilitzats, l’esperit de l’exèrcit de Pancho Villa segueix regnant. Un procedir massa poc constructiu a l’hora de la veritat, com obligat a mostrar una unitat que fa tota la fila de ser de cartró-pedra. I després es preguntaran com és que hi ha gent que no acaba d’apostar per construir un país nou, i que encara dubta. Per què dubta? Perquè li donen raons per fer-ho. Però vés que al final no els agafi un atac de lucidesa, s’hi repensin i es posin a sumar. Els de la mala llet, vull dir.
