Avui fa 80 anys de la insurrecció catalana de 1934. El famós 6 d’octubre és una data controvertida en molts sentits. Més enllà de la interpretació neofranquista, que té en l’antic membre del GRAPO Pío Moa el màxim exponent, que utilitza els fets d’octubre per justificar l’aixecament militar del juliol de 1936, la historiografia solvent de veritat també discrepa sobre com interpretar-los. El Grup de Recerca en Estats, Nacions i Sobiranies (GRENS) que dirigeix el professor Enric Ucelay Da Cal, de la UPF, acaba de propiciar la publicació d’un llibre col·lectiu, 6 d’octubre. La desfeta de la revolució catalanista de 1934, que aplega autors de dues tendències diferents, les més reputades fins ara.
La historiografia, diguem-ne, frontpopulista, l’últim exponent de la qual és la tesi doctoral de Manel López Esteve, presentada el 2012 sota la direcció de Josep Fontana, assegura que els fets d’octubre reflectien la “fractura social i la confrontació sociopolítica, i del temor a perdre els guanys socials aconseguits i les expectatives que bona part de les classes subalternes consideraven possible realitzar aprofundint o anant més enllà de la República del 14 d’abril”. Fonamentada en una amplíssima base documental, aquesta tesi, publicada el 2013 també a l’Editorial Base, presentava el fets que van tenir lloc entre el 4 i el 6 d’octubre com la síntesi, per tant, de moltes insurreccions en una de sola: la dels rabassaires, la del moviment obrer dels grans centres industrials, la dels joves separatistes i, també, la dels centres republicans i catalanistes de les comarques. La revista Sàpiens d’aquest mes resumeix prou bé aquesta tesi de la mà de Jordi Finestres.
La historiografia, diguem-ne, catalanista, tant si és de dreta com d’esquerra, ha interpretat els fets d’octubre en clau, sobretot, institucional, menystenint la dimensió social que animava els insurrectes rabassaires i obrers que emulaven la revolució minaire asturiana. Des d’aquesta visió, doncs, els gest insurreccional de Companys tingué un caràcter governamental perquè l’objectiu era redreçar, mitjançant la pressió armada, la direcció política de la República tot incorporant-hi l’aspiració confederal. El famós Estat Català que va proclamar Companys adquiria així una dimensió mítica.
Fos una cosa o fos l’altra, o fossin totes dues a la vegada, que és el més probable, l’actitud de Companys responia, per damunt de tot, a una proposta republicana i peninsular. Companys no tenia cap intenció de separar-se d’Espanya. La seva acció s’encaminava a reconduir el rumb del govern de la República, que des del 1933 estava en mans de la dreta catòlica i republicana. Tingué el suport dels separatistes de les JEREC però no van capitanejar la insurrecció en la seva totalitat. La documentació aportada per Manel López reafirma encara més, crec jo, la dimensió espanyola del conflicte, coincident amb els anhels asturians, que aquí s’acompanyava de nacionalisme català. Ha estat precisament la mitologia nacionalista, amb la complicitat de la dreta camboniana que va acabar abraçant el franquisme i que menyspreava Companys fins al vòmit, la que va convertir el 6 d’octubre en una mera fita del secessionisme català.
Més val que baixem de la figuera, doncs. Sobretot ara, quan la premsa unionista, de dreta i d’esquerra, pretén comparar el president Artur Mas amb el president màrtir, com l’anomenava sempre Josep Benet, Lluís Companys. Mas no és ni serà mai Companys perquè fins ara cap president de la Generalitat no havia plantejat mai la possibilitat de trencar amb l’estat. D’independitzar-se’n. Ni tan sols Macià va fer-ho el 14 d’abril de 1931. Som davant d’un moment històric únic en la història contemporània de Catalunya, que en determinants aspectes pot assemblar-se a circumstàncies del passat, però que és totalment nou des del punt de vista de la ruptura que planteja.
És per això que resulta difícil encertar el to i els ritmes que han de guiar la proposta sobiranista que avui enfronta Catalunya amb l’estat. Si alguna cosa ens ensenya el 6 d’octubre no és que la insurrecció pretengués trencar Espanya i convertir Catalunya en un estat independent, cosa que com acabo de dir no es va plantejar mai així, sinó que durant aquells tres dies tothom va voler resoldre les seves aspiracions amb una manca total d’unitat i de lideratge. Si alguna cosa cal retreure al president Companys és que no liderés mai els processos polítics als quals va haver de fer front quan era president. No va fer-ho el 1934 i no va fer-ho el 1936 i fins i tot es va deixar portar durant els enfrontaments del 1937. Companys va demostrar tenir molts dèficits, tot i que va saber afrontar la detenció, la tortura i la mort amb una heroïcitat extrema, però la culpa del que va passar el 6 d’octubre no va ser totalment seva. La manca d’unitat i la multiplicitat d’objectius dels diversos sectors polítics i socials implicats van propiciar-ne el fracàs. El mateix va acabar passant amb el projecte republicà dels anys trenta que a Catalunya, com a Espanya, va ser esperançador i caòtic alhora. En aquest sentit sí que podríem aprendre alguna cosa de la història: la unitat i la disciplina és la fase anterior a la victòria. Que tothom en prengui nota.
