Mas i Wilson

"Com li va passar a Wilson, el president Mas no sols s'arrisca a ser instrumentalitzat per forces de casa seva sinó que també corre el perill de despertar els dimonis més obscurs dels adversaris polítics del seu país"

Un dels últims llibres que ha sortit aprofitant l'aniversari de la Primera Guerra Mundial és un assaig d'Adam Tooze titulat The Deluge: The Great War and the Remaking of Global Order (1916-1931). Encara no l'he pogut llegir però, després de fullejar-ne el pròleg -i d'assabentar-me de l'abdicació del rei- no puc deixar de pensar en el panorama que tenim a Espanya.

La tesi de Tooze és que la Segona Guerra Mundial va ser una conseqüència del fals lideratge que els Estats Units van imposar a Europa –i per tant al món- a través del Pacte de Versalles. Tooze diu que els Estats Units van cometre el cinisme i l'error de voler imposar un ordre pacífic, sense dotar-lo de seguretat. L'acadèmic de Yale recorda que el principal nexe d'unió entre els líders dels països totalitaris era l'antiamericanisme. L'Alemanya Nazi, la Itàlia Feixista, el Japó imperialista i la Rússia sovietitzada tenien en comú el fet de veure's a si mateixos com a països insurgents davant d'unordre opressiu, hipòcrita i decadent, imposat pel capitalisme nordamericà.

Les cròniques i els estudis sobre la Pau de Versalles parlen molt del caràcter vanitós i narcissista del president Woodrow Wilson, i de la intransigència i la manca de tacte que el va acabar aïllant. El ressentiment produït pel fracàs de l'Europa d'entreguerres s'ha projectat molt intensament en la figura del president nordamericà i això ha tingut tendència a amagar els beneficis concrets que els Estats Units van treure com a país de la retòrica grandiloquent i idealista del seu líder. Davant de l'impressionant creixement de l'economia xinesa, tot just ara es comença a assenyalar que, malgrat que els americans es van convertir en la primera potència industrial del món el 1875, difícilment haurien pogut assumir-ne també el lideratge polític imoral sense les dues guerres que van arrassar Europa.

La perspectiva de Tooze posa en evidència perquè els principis de Wilson van triomfar a mesura que el mateix president nordamericà quedava aïllat, cada cop més impotent per controlar les conseqüències perverses del seu discurs. Wilson potser volia salvar Europa, però el capitalisme nordamericà sobretot volia aprofitar la situació per posar els Estats Units al capdavant de l'ordre mundial. La prova més simbòlica de l'aplicació cínica dels valors wilsonians –diu Tooze- és l'absència dels Estats Units en la Societat de Nacions que havia de garantir l'ordre pacífic que propugnava. El plantejament del llibre m'ha cridat l'atenció perquè, per poc que analitzem la situació espanyola, veurem que la força retòrica de l'independentisme corre el perill d'acabar portant el president Mas a una situació semblant, si darrera no hi ha una determinació política molt clara.

Com li va passar a Wilson, el president Mas no sols s'arrisca a ser instrumentalitzat per forces de casa seva sinó que també corre el perill de despertar els dimonis més obscurs dels adversaris polítics del seu país. Entre okupes i monàrquics, aquests dies hem tingut un tast del profit que determinats grups d'interessos intentaran treure de les dinàmiques d'afebliment i fragmentació de l'escenari polític espanyol. Ha passat d'altres vegades a la història i, malgrat que el final no tingui per què ser el mateix, és lògic que es repeteixin els esquemes. Si Convergència no camina amb totes les conseqüències cap a la celebració d'un referèndum d'autodeterminació -si no es concentra a fer valdre els drets democràtics de Catalunya-, es col·lapsarà entre un partit de l'ordre i un partit de la revolució. Igual que el capitalisme nordamericà va necessitar una aparença d'ordre pacífic i una segona guerra mundial per consolidar el seu lideratge polític i moral sobre les runes d'Europa, hi ha unes elits que necessiten abanderar una il·lusió de regeneració democràtica i una dinàmica de polarització simbòlica i bullanguera per poder liderar Espanya sobre les runes de Catalunya.

 
 

Comentaris