Les enquestes que s’han desgranat en els darrers mesos constaten que tot és obert. És a dir, que quatre anys de govern no serviran a José Montilla per assegurar-se una reelecció còmoda, però tampoc garantiran a Artur Mas que podrà guanyar les eleccions i formar govern. El PSC, doncs, en qualsevol cas, necessitarà el suport d’Iniciativa i Esquerra per aconseguir la presidència de la Generalitat. CiU, per contra, haurà de traure uns resultats que li permetin governar en solitari ni que sigui sobre equilibris poc o molt precaris. Montilla i Mas s’hi juguen molt. La seva carrera política. És obvi que, si el primer secretari del PSC no aconsegueix ser president una legislatura més, desencadenarà una crisi al seu partit, on ara el domini de l’aparell que ell controla directament és absolut. Però aquest absolutisme entrarà en crisi si l’actual direcció socialista no és capaç de mantenir la presidència de la Generalitat dues legislatures. Han tardat anys a decidir-se a presentar un candidat propi. El fracàs polític seria considerat també el fracàs de l’opció que representen els anomenats capitans.
Pel que fa a Artur Mas, és la tercera vegada que intenta ser president de la Generalitat. Les dues anteriors ha estat capaç de guanyar les eleccions i incapaç de formar govern. Per limitació política pròpia o per dificultats externes insuperables. Tant se val. Sigui com sigui, si a la tercera Mas no l’encerta, ja no podrà intentar-ho de nou. Això voldrà dir, a més, que el seu equip –i la manera que té d’entendre la política- haurà de deixar pas a una nova opció encara sense definir. I això voldrà dir també una crisi dins Convergència encara d’abast imprevisible. I noves friccions amb Unió Democràtica per definir els nous equilibris dins la federació i els dirigents que els hauran de liderar.
No ho tenen fàcil, doncs, ni Artur Mas ni José Montilla, ni els seus partits tal com apareixen ara definits. Ningú s’ha d’enganyar. El pròxim president de la Generalitat serà l’un o serà l’altre. I això no és cap advertiment ni cap crida al volt presumptament útil. Només és una constatació. Les altres forces polítiques seran importants en la mesura que condicionaran la política del pròxim govern. I això també és molt. I això també les converteix en opcions clarament útils.
Artur Mas i José Montilla són ben conscients de què s’hi juguen. Els seus equips, també. Aquest frec a frec convertirà el país en els pròxims mesos en una olla de tensions polítiques desbocades. Dit això, cal dir també que qui més poder té més l’exercirà. I que les plataformes de poder del PSC ara són infinites. Pròpies o induïdes. Només cal parar-se un moment a pensar quants mitjans de comunicació –per pressions, per interessos o per convicció- volen impedir que Artur Mas pugui guanyar amb prou marge les pròximes eleccions. O que Joan Carretero o Joan Laporta no esdevinguin un element de desestabilització tan fort que pugui impedir un futur tripartit.
