Si Catalunya assoleix la independència, serà gràcies a Artur Mas. I, si no l’assoleix, no serà pas per culpa seva. Aquesta és la conclusió del gir acrobàtic que va fer la política catalana el cap de setmana passat.
Esclar que la independència es deurà a molta gent, fins i tot a molta que ja no hi és. I a alguns partits i a un munt d’entitats i ajuntaments. Sempre hem dit que el camí cap a l’estat propi era un moviment social d’àmplia base i gran compromís. Però aquesta vocació de procés col·lectiu, la trenca la CUP amb la seva intransigència davant la investidura de Mas. Tots els seus arguments en contra han estat ad hominem. Es podien obrir tantes carpetes com calgués, però sempre es tancaven amb una única explicació: sobra l’Artur Mas. Ha estat la CUP -o, si voleu, aquella part de l’organització que ha sabut imposar el seu vet- la que ha situat el futur de la independència en unes soles mans, les del candidat de la força clarament guanyadora de les eleccions.
I Mas ha demostrat novament la seva habilitat a trobar sortides dels atzucacs. Ha descol·locat a propis i a estranys, però la solució adoptada no sorprèn a qui hagi procurat de conèixer la lògica de l’expresident, no gens comuna a la nostra arena política. És un cartesià, però un cartesià molt peculiar.
Crec que Mas comparteix una idea que, de mica en mica, ha anat amarant el sector més reflexiu del sobiranisme: el procés és viable, però el calendari està mal calculat. En el disseny hi han pesat massa la força de la voluntat -que és condició necessària però no suficient- i la por al desinflament social -que és una desconfiança injustificada en la solidesa d’aquesta aspiració. No dubto que Mas es veia amb cor de reconduir la situació cap a un ritme i una intensitat més practicables, però el vet de la CUP només permetia dos escenaris prou coneguts, però potser no prou avaluats des de la perspectiva de l’evolució del procés -moltes anàlisis polítiques continuen viciades pel paradigma del tradicional egoisme partidista.
El que semblava més probable a gairebé tothom era la convocatòria de noves eleccions. No era una opció desitjada. A banda que s’hi aniria amb una inevitable sensació de fracàs, difícilment se’n podria reproduir el caràcter plebiscitari, que va tenir la virtut d’unir les forces de CDC i ERC i minimitzar la rivalitat entre JxS i la CUP. Era molt probable que aquesta nova cita electoral no fos de suma de vots sobiranistes sinó de pugna entre els partits d’aquest signe per a repartir-se’ls. Sense la garantia que el parlament resultant tingués una majoria independentista més gran ni que milloressin les possibilitats de formar govern, aquesta opció només tenia un avantatge estratègic: la forçada recomposició del full de ruta amb les variacions manades per una reavaluació fàctica de fortaleses i febleses.
El segon escenari era el canvi de president, però no qualsevol canvi; no pas un per a donar merament satisfacció a l’exigència de la CUP sinó un que permetés recompondre el procés i dotar-lo d’impuls ¬-en el sentit de la mecànica clàssica. El mateix Mas va explicar les coordenades d’aquesta recomposició: govern sòlid, estabilitat parlamentària i autocrítica de les negociacions com a vacuna per a no recaure-hi. La designació de Carles Puigdemont i la signatura de l’acord parlamentari en els termes en què s’ha efectuat asseguraven, si més no de partida, aquest marc anhelat. En el cartesianisme singular de Mas, aquesta era la decisió que s’havia de prendre i m’imagino que, tot i ser personalment dolorosa, no devia trigar gaire a adoptar-la.
Tanmateix, aquest segon escenari -que és el bo entre els dos possibles- no ens estalvia la necessitat de redimensionar el procés, en el ritme i en la seqüència, per tal de fer-lo exitós. Com va dir el president Puigdemont al seu discurs de presa de possessió: “ens hem d’explicar més, ens hem d’explicar millor i ens hem d’explicar a més gent; ens hem d’implicar més, ens hem d’implicar millor i hem d’implicar més gent.” Si hi ha una acció clara i continuada en aquesta estratègia d’explicació i d’implicació, el calendari perdrà rellevància. No és el temps el que compta en aquest viatge sinó arribar a destinació.
Després de l’acord, la CUP va mostrar-se orgullosa d’enviar Mas (i altres membres del govern) a la paperera de la Història. Em temo que patiran allò que les ciències socials, quan tracten les conseqüències inesperades, anomenen un “backfire”. Amb la seva maniobra, han aconseguit exactament el contrari, que hi tingui un rol respectat: li van exigir de facto una decisió determinant en un moment crucial del procés i va saber adoptar la que era estratègicament més útil. Això, els historiadors ho valoraran positivament. Molts ciutadans ja ho fem.