Una cosa bona que podria passar a Catalunya és que el president Mas fos l’últim polític que els catalans ens permetéssim d’estimar -o d’idolatrar- durant una llarga temporada. Tampoc seria tan estrany ni horrorós, i fins i tot potser ens alliberaria d’alguns vicis. A d’altres països aquest fenomen ja s’ha produït. A la Gran Bretanya, Tony Blair va ser l’últim líder que va estar en condicions de trencar el cor de la gent. Al Estats Units, semblava que la població havia quedat escarmentada amb Bill Clinton, però va caldre que arribés l’Obama a rematar la feina.
A Espanya, després de Felipe i d’Aznar, no hi ha hagut cap líder que donés esperança als ciutadans. Els pocs que es van fer il.lusions amb Zapatero han quedat ben descreguts. Pablo Iglésias apuntava maneres, però la seva cursa cap al centre ha deixat una estela de sospita que, ben utilitzada pels seus adversaris, li ha acabat pesant com una llosa. És curiós que els dos candidats que menys s’han esforçat a quedar bé, siguin els que més a prop estan de la Moncloa. Mariano Rajoy representa sense cap mania el cinisme prudent de l’home gran, que està de tornada de tot, mentre que l’Albert Rivera no té cap problema a encarnar el cinisme audaç de l’home jove que diria el que calgués per conquerir el cim del món.
Els polítics s’han acusat tant entre ells d’incompetents i de corruptes que sovint tenen tendència a creure que han de presentar-se com si fossin homes nets o moralment superiors davant del públic. L’obsessió que hi ha pel polític nou de trinca en bona part ve molt d’aquí. La nova política és un intent de crear esperança en el buit, estalviant-se de patir pel mal tràngol d’afrontar el passat o de fer autocrítica. Intentant protegir els seus interessos del populisme, fins i tot els millors politics europeus han tendit a caure en la trampa d’escampar-lo o d’inflamar-lo. El problema de tractar la gent com si fos menor d’edat o de presentar un lïder com si fos un Sant o un heroi, o un home infal·lible, és que amb cada desencant es legitimen actituds cada cop més cíniques.
El populisme no és culpa de ningú, perquè està fet com nosaltres. Vull dir que el populisme s’alimenta de les febleses i les pors de cada país que el pateix i agafa la seva intensitat i forma. Si Rivera i Rajoy tenen més possibilitats que els altres candidats, és perquè deuen ser els polítics que tenen uns defectes més semblants als de la majoria d’espanyols. A Catalunya, el president Mas genera tantes passions perquè és l’última figura paternal que connecta el país amb el comfort i amb les limitacions de l’univers autonomista. Després de Mas, el conflicte serà obert i el país quedarà a la intempèrie. Tot i així estaríem més tranquils si esperéssim una mica menys de la política. Esperar més de nosaltres i menys dels nostres líders ens faria més lliures i ens exposaria menys al populisme.
Al mateix temps, també aniríem millor si alguns dels nostres polítics en comptes de dir el que creuen que la gent vol sentir i serà popular, diguessin més el que realment voldrien que la gent escolti.
