Al meu article de la setmana passada va haver-hi alguns comentaris -tots molt respectables- que posaven en dubte el meu independentisme pel fet de voler que Artur Mas sigui el proper president de Catalunya. En fi, no crec que hagi de donar fe de les meves ganes de desempallegar-me d’Espanya. Sóc catalana i no sóc idiota. No cal res més per desitjar un estat propi. Per sort, entre els comentaristes no n’hi havia cap que digués que la millor opció era votar Esquerra. I dic per sort perquè llavors el nivell del debat seria de pati de col•legi. No valdria la pena ni discutir. La proposta d’alguns comentaristes, doncs, era Carretero. Mira, a mi Carretero m’agrada. M’agrada ell, m’agrada el que diu i m’agrada que hagi marxat d’aquell partit on tothom s’ha venut a preu d’últimes rebaixes. Ideològicament, no veig que hi hagi gaire distància entre ell i Artur Mas. Reagrupament i la Casa Gran són idees similars. Llavors hi ha que Convergència va amb Unió, és veritat. I a mi Unió no m’agrada. No m’agrada ni per la banda democristiana ni molt menys per la banda federalista, que és aquesta idea/entelèquia que no s’aguanta per enlloc. Però estic disposada a menjar-m’ho perquè tinc moltes ganes de tornar a casa. Tinc basques i vull terra ferma. I terra ferma és el que sigui excepte el tripartit. És a dir Artur Mas. Votar-lo a ell és l’opció més segura per sortir del pou. Que no ens portarà a la independència? Cap president ho farà. Calen moltes altres coses. Per exemple una elit com Déu mana. Però almenys ell recuperarà les bases necessàries per tornar a fer camí. Prefereixo que la gent voti Carretero que no pas que es quedi a casa o que torni a votar Esquerra. Ara, amb mi, de moment, que no hi compti. Jo ja no vull més aventures, vull tornar a casa pel camí segur. L’últim cop que vaig fer-me la valenta vaig acabar amb un espanyol a la cuina i amb moltes ganes de demanar perdó. No m’ho puc tornar a permetre. Catalunya tampoc. I si Reagrupament ho fa bé, l’any 2014 en tornem a parlar.
- CA
