Fa ja setmanes que la CUP està rebent pressions —sovint adobades d’insults— perquè faci una cosa que per a molts dels qui l’hi hem donat suport resultaria incomprensible: que assignes el lideratge del camí vers la construcció d’un nou país a allò que encarna tot el voldríem deixar enrere, que és no sols el sotmetiment a una Espanya que no ens accepta ni ens respecta, sinó sobre tot un model social que s’alimenta d’exclusió, violència i putrefacció. La Catalunya d’Artur Mas i CDC és idèntica a l’Espanya de Rajoy: la de les retallades, les privatitzacions i la corrupció. Inconcebible que deixem el futur del país en mans de qui encarna el pitjor del seu passat immediat.
Però no és just que es carregui sobre la CUP la responsabilitat de l’encallament en que es troba el procés d’emancipació nacional. La CUP és on ha estat sempre i on esperem que romangui, és a dir en la denúncia frontal del capitalisme més immisericorde, del que Artur Mas és emblema vivent. Si abandonés aquest lloc, que és el de la congruència política i la dignitat social, no únicament decebria a una part important del seu electorat, sinó que malbarataria els vint-i-cinc anys de la seva pròpia història. De la seva banda, el que ara s’emmascara com Democràcia i Llibertat també es manté ferm en el lloc que li pertoca, defensant els interessos dels poderosos i protegint els propis. Així doncs DiL i la CUP estan on sempre han estat: a la dreta servil i a l’esquerra inequívoca.
Qui no està al seu lloc són ERC i els independents provinents de l’esquerra —Raül Romeva, Lluís Llach, Jordi Sánchez…—, als qui correspon moure’s d’una vegada per reclamar a Artur Mas que demostri el seu patriotisme i la seva generositat —aquestes virtuts de les que tant blasona— i faci el favor de fer-se a un costat i no destorbar.
ERC hauria de reconèixer públicament allò que de segur ja se n’han adonat: que s’ha equivocat permetent que Artur Mas es camuflés darrera seu. El resultat de les eleccions espanyoles ja ha posat de manifest que DiL és un invent condemnat al fracàs i que ERC és una opció electoral més fiable a l’hora de confiar-li l’execució del projecte independentista. És a ERC a qui menys por li haurien de fer una noves eleccions al Parlament al març.
De la seva banda, el seu triomf el 20D posa de manifest que En Comú Podem no és CSQEP i que s’ha aprés la lliçó que les autonòmiques van deparar als que no van atrevir-se a un posicionament nacional clar. En són la prova la dimissió de Gemma Ubasart al capdavant de Podem; el canvi de registre de Pablo Iglesias a la darrera campanya; el recolzament entusiasta d’una Ada Colau que havia deixat sol a Lluís Rabell i, abans d’ahir mateix, el canvi de postura de Barcelona en Comú al consistori barceloní, permetent l’adhesió de la ciutat a la declaració independentista del Parlament.
Aquesta gent ha de tornar a formar part del fou el bloc sobiranista, que demana a crits un ampliació de la seva base social cap a l’esquerra. Aquesta fita resulta inabastable amb l’actual presència dominant de Mas i CDC al front del procés, que augura que el neoliberalisme continuarà depredant el país. El paper mediador en aquest retrobament de persones provinents d’ICV com en Raül Romeva o Jordi Sánchez hauria de ser fonamental, sobre tot a mesura que molts federalistes vagin adonant-se de la inviabilitat de la seva opció i facin el pas cap a l’independentisme que altres ja hem fet. Acceptem l’evident: sense aquesta esquerra que ara aglutina En Comú Podem, el procés de constitució de la República Catalana potser sigui possible, però li mancarà legitimitat i sentit.
